Opinió

“Amén”

Avui hi ha més cristians sense Església que cristians dins l'Església. I entre els entusiastes dels viatges papals, no són pocs els catòlics que es vanten de ser “creients però no practicants”

Avui s'acaba la Jornada Mundial de la Joventut. Una jornada que, en realitat, ha durat quatre dies. És aviat per poder oferir un balanç seriós sobre un esdeveniment que ha mobilitzat gairebé dos milions de joves i de no tan joves, de creients i de no tan creients, de turistes i de simples curiosos, com sol passar en totes les convocatòries multitudinàries. Això, per no parlar dels experts a pescar en aigües revoltes, que de tot hi ha en la vinya del Senyor. De mica en mica anirem coneixent anècdotes de tota mena, algunes d'inequívoc signe cristià, com el treball abnegat dels voluntaris i l'esperit d'acollida de moltíssimes famílies que han obert les portes als pelegrins del papa i de la JMJ. Tot això és positiu. I també ho és que una monja cistercenca centenària, que va professar el mateix dia que va néixer Ratzinger, tingui l'oportunitat de sortir del convent de clausura per primera vegada i ser rebuda personalment pel papa. Són anècdotes que emocionen, i que mereixen ser recordades.

Ara bé: No crec que una magna mobilització com aquesta s'hagi fet únicament per poder recollir un florilegi d'anècdotes com les citades o com d'altres que anirem coneixent. S'ha fet per reafirmar la institució papal i el centralisme romà, i en conseqüència, la progressiva inoperància de les conferències episcopals, reduïdes al paper de simples comparses de la suprema voluntat papal. Un desplegament multimilionari per a un empobriment de l'Església, que deixa de ser plural i passa a ser simplement uniforme. Ni tan sols unida. Joan Pau II ja va fracassar en l'utòpic intent d'aconseguir que l'Església postconciliar aparegués (als ulls de tot el món) com un sol ramat, un sol pastor i una sola veu. La confiança en ell mateix era tan gran, que no va dubtar a editar un únic Catecisme Universal de l'Església Catòlica i a promulgar un nou Codi de Dret Canònic (1983), que ell mateix fou el primer a no complir. A la vista hi ha que, en lloc de garantir la unitat de l'Església postconciliar, s'han aguditzat els problemes dins del mateix catolicisme i s'han consolidat les divisions internes. Avui hi ha més cristians sense Església que cristians dins l'Església. I entre els entusiastes dels viatges papals no són pocs els catòlics que es vanten de ser “creients però no practicants”. No per això deixaran de cridar “Visca el papa”, que sempre sona millor que un “Visca la Pepa”, de regust anàrquic.

Davant d'aquest panorama, els viatges papals i la macrojornada de la joventut apareixen com un foc d'artificis per distreure l'atenció dels problemes que arrossega l'Església i com un inútil esforç per imposar la tesi del primer Lamennais, el d'abans de la conversió als ideals democràtics: “Sense el papa, afirmava Lamennais, no hi ha Església; sense Església no hi ha cristianisme, i sense cristianisme no hi ha societat.” Amén. Més endavant, com ja he insinuat, Lamennais es va convertir i fou excomunicat.

Ara, l'enemic a abatre, segons Benet XVI, és el laïcisme. I s'equivoca. L'Església no té altres enemics que no siguin els que ella mateixa promociona o provoca. La JMJ és un exemple incontestable de les bondats de la laïcitat de l'Estat, sense les quals la magna jornada no s'hauria pogut dur a terme. El teòleg Juan J. Tamayo més aviat ha acusat l'Estat d'incórrer en un “pecat de lesa laïcitat”, ja que la seva neutralitat, no menys que la seva independència respecte a l'Església, ha quedat en dubte. Però fins i tot així, no hi hauria res a dir si no fos que ni el papa ni Rouco ni en general la jerarquia estan disposats a mostrar-se agraïts per les facilitats rebudes. Al contrari: com bé s'ha dit aquests dies, l'Església no en té mai prou. I em dol que sigui així, ja que, com més exigeix, més s'empobreix espiritualment, i més s'allunya dels pobres reals. Tot el muntatge de confessionaris, misses solemnes, vigílies de pregària, indulgències concedides i espectacles religiosos no fan sinó confirmar la idea d'una Església reaccionària, que s'autoafirma com a excloent. Ni un sol gest ecumènic, ni un programa en favor de la pau, ni cap mica de diàleg amb la cultura moderna. Al món només hi ha una cosa positiva, que és el papa, que s'ho mereix tot, i la resta, si no està amb el papa no es mereix res, i si està amb el papa s'ho mereix tot. Però no té res. Ni els drets humans, que comencen i acaben en el papa. Tot el que queda és dir “amén”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.