No toqueu les ambaixades

En aquest temps de restriccions pressupostàries, les oficines de la Generalitat a l'exterior esdevenen un boc expiatori de fàcil ús per part dels que volen una Catalunya insignificant. Sense cap mena d'anàlisi sobre les seves funcions i la seva utilitat, alguns clamen contra el seu cost, en especial el de les dites ambaixades, obviant un exercici bàsic: fer el balanç de costos i beneficis.

Catalunya té 70 oficines a l'estranger, entre les quals hi ha les delegacions del govern a Alemanya, França, Regne Unit, Argentina i EUA. Són les que pejorativament es mal anomenen ambaixades. De la resta de representacions se'n malparla menys, siguin l'Institut Ramon Llull o les dedicades a promocionar el turisme, l'Invest in Catalonia per atreure inversions o l'ACC1Ó per a la internacionalització d'empreses. És evident que es tracta d'institucions que donen fruits positius, quelcom que també es pot atribuir a les delegacions, si bé encara en major grau. I deu ser precisament per això que es converteixen en les autèntiques bèsties negres dels entestats a negar el pa i la sal als catalans.

Que Catalunya sigui coneguda al món per uns canals diferents dels estrictament espanyols resulta bo per a ella i dolent per als centralistes. Els beneficis de disposar de veu pròpia davant d'altres països abasten alhora l'esfera identitària i l'econòmica. Convé fer saber que el flamenc no és cosa d'aquí o que a partir d'ara ja no tindrem toros i toreros, com convé donar a conèixer la realitat política, empresarial i social. Quan el prestigiós Financial Times no sols entrevisti el ministre d'Economia espanyol sinó també el conseller català, llavors Catalunya podrà posar les coses al seu lloc.

Si les delegacions del govern serveixen perquè se sàpiga de Catalunya sense mistificacions, llavors les despeses queden compensades de sobra pel profit obtingut. Un dia ja llunyà, Montserrat Roig va escriure: no em toqueu el pronom feble. Parafrasejant-la diríem: no ens toqueu les ambaixades.