Nuesa fora i a dins

Es veu que és època de despullar-se, per fora i per dins. S'ensenyen pits, cuixes i melics. És una forma física de mostrar-se als altres, d'afirmar-se un mateix a través dels de fora. Si no ens miren, no hi som. Hi ha, però, una altra manera de fer-se mirar. La de despullar-se per dintre.

Succeeix en diversos programes de televisió i a les revistes dites del cor. Gent anònima o persones anomenades famoses exposen als espectadors i als lectors les seves alegries i, més sovint, les seves misèries. Vet aquí un dels entreteniments d'avui dia. Sovint hi ha diners pel mig, però a vegades compta encara més l'ànsia de cridar l'atenció o, simplement, de desfogar-se més enllà d'un mateix.

Un dels casos capaç de convertir-se en paradigmàtic és el recent de la tennista Arantxa Sánchez Vicario explicant en una biografia com la van fer patir els seus pares. El refrany diu que la roba bruta es renta a casa, però ja se sap que, cada cop més, allò que era tradicional s'esvaeix. La noia, ja madura, no en té prou d'escriure-ho sinó que ha de fer una presentació pública del llibre per abocar personalment i en directe tot el despit que ara sent envers els seus progenitors. ¿Era necessari aquesta mena d'espectacle, té algun interès respecte de la seva història esportiva? Què li importen a la gent les trifulgues familiars dels Sánchez Vicario? Potser sí que són importants per als molt tafaners, però servir d'aliment a aquest tipus de fauna no sembla una fita que honori.

Tot es posa a la vista de tothom per tal que hi fiqui cullerada. La nova imatge de l'exministra Fernández de la Vega, per posar un altre exemple, ha omplert la premsa i les pantalles cercant opinions sobre les anteriors arrugues de la seva cara i la recent lluïssor. Cal fer comentaris a dojo sobre el altres, potser perquè cadascú s'avorreix amb si mateix. I encara amb major mesura, cal exposar-se a les mirades alienes per sentir-se algú. Recloure's en el propi interior deu de ser massa dur o, inapel·lablement, tediós.