Els límits de CiU

Malgrat les ponències aprovades en el darrer congrés de Convergència i les referències a “l'Estat propi” la CiU actual no liderarà el procés d'independència de Catalunya. És cert que les bases de la federació i molts dels seus votants, així com força sectors de l'univers independentista que voten d'altres partits, mantenen una gran esperança en els canvis que creuen haver detectat en el primer partit de Catalunya. Però com abans s'assumeixi per aquests sectors que des de CiU mai no es desplegarà una acció independentista efectiva abans s'escurçarà la travessia del desert que representa l'autonomisme agònic.

CiU mai no liderarà l'independentisme perquè té el poder, encara que es tracti de les engrunes del poder que representa una comunitat autònoma de règim comú. És una regla bàsica del comportament polític que ningú no posa en perill el sistema institucional que l'ha portat a governar. En un altre sentit, la CiU actual representa bona part de les elits del país i, com sap qualsevol estudiós dels processos independentistes, tota creació d'un nou Estat pot significar la substitució de les classes dirigents (això a banda que bona part de les elits que donen suport financer i mediàtic a CiU es compten entre els poders fàctics unionistes més acèrrims).

Ni per la seva composició, ni per la forma en la qual la federació ha assolit la majoria en el Parlament (bàsicament presentant-se a unes eleccions sense plantejar la ruptura amb el sistema actual) CiU no té cap incentiu per obrir un conflicte que amenaci la seva hegemonia.

Hi ha una altra dada reveladora que permet vaticinar l'immobilisme de CiU per impulsar un gest independentista. Si observem amb atenció les dades de la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (febrer de 2012) descobrirem que, en efecte, un 44,6% dels enquestats afirmen que votarien “sí” en un referèndum d'independència (contra sols un 24,7% que hi votaria “no”) una dada esclatant per a l'independentisme polític que permet afirmar amb pocs dubtes que un referèndum oficial per l'Estat propi es guanyaria. Però la qüestió, pel que ens afecta, és que en aquesta majoria de 44,6% de vots a favor de l'Estat propi només hi participen el 55,3 % dels votants de CiU que afirmen estar a favor de la independència. Tan sols la meitat dels electors de CiU es declaren independentistes, de manera que qualsevol gir decidit cap a la sobirania podria significar per a la federació la pèrdua, atenció, de gairebé la meitat dels vots.

La realitat que han d'assumir aquells que aspiren a la transformació de CiU perquè esdevingui el catalitzador del procés d'emancipació nacional (aquells que proclamen que “sense Convergència no hi ha independència”) és que estan demanant a CiU el seu suïcidi polític i que dilapidi gairebé la meitat del seu electorat en el procés independentista. Però això, cal insistir, no és un problema de l'independentisme (que ja compta amb la majoria per a un referèndum), és un problema exclusiu de CiU derivat, paradoxalment, del seu èxit: de la seva capacitat de configuració de majories dins d'Espanya i dins de l'autonomisme.

Davant d'això, què fer? Quins són els escenaris que s'obren un cop constatades aquestes evidències? La clau es troba, doncs, en aquest 55,3% de votants de CiU que diuen estar a favor de la independència (uns 700.000 vots, si considerem els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya). Al meu parer, i com ja vaig anunciar en un article anterior, el procés independentista només s'obrirà de forma decisiva quan aquest 55,3 %, o almenys una gran part d'aquest sector, voti un partit que es presenti a unes eleccions amb el compromís de declarar la independència. Només la consolidació d'una majoria creixent a favor d'una opció netament independentista podria forçar definitivament el canvi d'actitud de CiU (un canvi tan substancial que, per exemple, l'aboqués a l'escissió entre el bloc sobiranista i el bloc unionista). Aquest escenari, que potser per alguns sembla irreal, es podria haver produït el 2003 si l'ERC dels 23 diputats hagués apostat per una acció independentista del morro fort en comptes de delir-se per esdevenir una Convergència d'esquerres (com, per cert, també fa l'ERC actual) i continuar jugant a l'autonomisme amb pactes amb el PSC i amb rebaixes a les seves ambicions nacionals com una reforma estatutària, primer, i un acord miserable de finançament després.

Per a aquells que no estiguin d'acord amb el diagnòstic que aquí hem presentat, sigui perquè confien en les possibilitats de CiU com a opció sobiranista, sigui perquè encara es malfien de les opcions independentistes emergents, només em resta emplaçar-los a analitzar l'escenari polític d'aquí a un any, a l'abril del 2013, per constatar que el govern de CiU no sols no haurà fet res per la independència sinó que ni tan sols haurà expressat cap gest de desobediència ni en l'àmbit de la defensa de la immersió lingüística ni en l'àmbit del finançament. D'aquí a un any tampoc no apareixerà, doncs, cap indici del qual es pugui transmetre la idea de desafiar Espanya i d'enfilar el camí del divorci. Potser, com a màxim, assistirem a algun simulacre (una consulta etèria sobre el pacte fiscal que, amb tota probabilitat, ni arribarà a realitzar-se perquè el Tribunal Constitucional espanyol la prohibirà). Com més aviat l'independentisme ho entengui, més aviat s'estalviarà una nova decepció.