És l'hora d'anar-se'n

No només la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) traspua la voluntat d'independència d'una majoria de catalans, també els polítics d'aquí i els d'allà en parlen diàriament, sigui a favor o en contra, o bé sigui directament o amb eufemismes. És clar que la independència de Catalunya ocupa un lloc de preeminència dins de l'agenda política. No hi ha dia que no es publiqui en un diari o en un altre, de la tendència que sigui, una anàlisi o una opinió valorant-la. És un tema recurrent a les tertúlies de ràdio i televisió. La sensació que som al cap del carrer i hem de decidir si anem cap a la independència o bé hi renunciem i acceptem l'espanyolitat és creixent, tant a Catalunya com a Espanya.

Hi ha raons generals i raons particulars que ho fan comprensible. Fa uns quants anys, a partir de mitjan vuitanta, quan els teòrics van començar a analitzar el fenomen de la globalització que s'apreciava, com el sociòleg Daniel Bell (1919 - 2011), es va anunciar que els estats nació tindrien moltes dificultats per mantenir-se preponderants perquè serien “massa petits per resoldre els grans problemes de la vida, i massa grans per afrontar-ne els problemes petits”. La conclusió a què duia aquesta predicció era que les nacions sense estat i les regions amb identitats culturals fortes revifarien i s'enfortirien en el nou escenari fins a independitzar-se. És exactament el que ha passat en general i és en aquesta perspectiva més àmplia que hem d'inserir el debat que hi ha a l'Estat espanyol sobre els anhels d'emancipació nacional de catalans i bascos.

A partir d'aquí, podrem entendre més exactament les raons específiques que hi ha en cada cas, ubicar-les i valorar-les amb més justesa. En el cas de Catalunya, n'hi ha de dos tipus, almenys. Econòmicament, la crisi tan dura que patim, cada ciutadà en la seva mesura i col·lectivament molt feixuga, fa que l'ofec financer sigui insuportable. A més, la feina feta des de fa anys per persones com Ramon Tremosa o Germà Bel per explicar el dèficit fiscal o el greuge en infraestructures, han consolidat la consciència de l'espoli i la discriminació que pateix Catalunya des de fa anys i panys.

I, políticament, també hi ha motius que expliquen bé aquesta sensació de disjuntiva. D'una banda, hi ha el reconeixement que l'Estat de les autonomies amb què Espanya va voler diluir, o contenir si més no, les nacions catalana i basca, en el període de la Transició a la democràcia, ha fracassat i que s'ha de desmuntar. Llavors, el més normal seria asseure's i procurar de bastir un Estat de tipus confederal, en què totes les nacions peninsulars hi encaixessin perfectament (Portugal al marge), però no és el cas ni ho serà. Al contrari, a cavall de la seva majoria absoluta i aprofitant el desconcert del naufragi econòmic, han iniciat una ofensiva descarada contra el català a tots els territoris on es parla i han posat tota la maquinària de què disposen per recuperar competències i tancar, d'una vegada per totes, l'Estat centralista i espanyol que pretenen des de fa tants segles.

La conjuntura internacional, vull dir la tendència en què han entrat des de fa dècades els estats nació, hauria d'entrebancar aquests propòsits unificadors, però no hi ha res escrit. De fet, si d'una banda la sensació que fa la tensió política amb què es viu la relació entre Catalunya i Espanya és de disjuntiva, d'una altra banda també sembla que la deriva que ha emprès el govern espanyol del PP és de vaitot, de no deixar passar un moment que sembla definitiu en un sentit o en un altre, per liquidar les aspiracions nacionals dels catalans; és una ofensiva ideològica. Això afegeix complexitat i risc a la partida. No tot està per fer, però no hi ha res decidit encara, que la independència és més a prop del que ens podem pensar és, en el millor dels casos, una hipòtesi. Ara mateix, l'únic que em sembla segur és que en aquest tipus de joc no val ni anar de catxa, ni el tacticisme polític de vol escarransit i poruc.