Opinió

La contraportada

La manifestació creix

Ja no ens podran dir que som els quatre verinosos de sempre. Dijous els carrers de Girona anaven plens a vessar, com en les grans ocasions

Avui sí que fa goig la manifestació, deia, dijous, un activista avesat a aquests afers. Ja no ens podran dir que som els quatre verinosos de sempre. I era veritat: els carrers de Girona, de Barcelona, de les capitals catalanes i de la resta de l'Estat dijous passat anaven pleníssims, com a les grans ocasions. Ja no era la manifestació tancada i intransferible dels col·lectius afectats directament per l'acer de les retallades, ni tampoc aquell espai limitat a les expansions dels escassos però bel·ligerants i admirables sectors compromesos amb totes les revolucions pendents.

Dijous va ser, segurament, la constatació que les polítiques de la Generalitat, del govern central o de la troica europea fereixen els interessos de la majoria i que és la majoria la que està indignada i es mostra decididament crítica amb el model de societat al qual ens està conduint el camí que tots els governs han elegit, diuen, per sortir de la crisi. El discurs latent en la manifestació de dijous; no les consignes més o menys passionals, sinó la justificació profunda, l'estímul, la raó que va fer que tantíssima gent vencés la mandra, sortís de casa i s'afegís a la riuada que inundava els carrers, no va sorgir de cap gran partit que ho fes seu, ni de cap gran mitjà de comunicació que hi donés verb i cos.

Els grans partits, si portats per les inèrcies dels carrers ho intenten, no aconsegueixen reunir la legitimitat ni la credibilitat suficients per enardir els ànims. Els grans mitjans de comunicació i els opinadors que s'hi aixopluguen, en aquest país de cors batuts per les diverses ràfegues d'una rosa dels vents on es barregen les tendències dreta-esquerra amb les sentimentalitats nacionals, sempre jutgen el crim en funció de qui el comet i les retallades en funció de qui fa anar la tisora. La força i la raó per mobilitzar-se provenen de territoris que no ocupen ni els partits ni els mitjans majoritaris, es nodreixen de posicions que impugnen totalment les actuals derives polítiques i d'argumentacions que s'han bandejat dels canals de representació convencionals. La vitalitat i la llibertat d'internet i de les xarxes socials omplen els espais buits i plantegen les preguntes i les respostes que la premsa o les formacions polítiques han abandonat. Qui ha estirat realment més el braç que la màniga? Qui ha desencadenat la crisi i qui pretenen que en pagui les conseqüències? A qui se salva i a qui s'abandona? Qui hi surt perdent i qui aprofita l'ocasió? Si hem de fer números, hi podem incloure la comptabilitat de tots els palaus, millets i fundacions del país? Les respostes són tan nítides, tan clamoroses i tan òbvies com les preguntes. Pensar que es poden obviar i que no hi ha cap més alternativa que la de la resignació i la fatalitat, només se li pot acudir a qui ha quedat lluny de la remor dels carrers. Com més inevitable ens diguin que és, més creixeran les manifestacions, les indignacions i les incerteses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.