La ‘rentrée'

La trencadissa està programada per al dia 12 de setembre. L'endemà de la Diada Nacional coincideixen en el calendari les eleccions holandeses i la decisió del Tribunal Constitucional Alemany sobre si el tractat que estableix el Mecanisme Europeu d'Estabilitat (que ha de substituir l'actual Fons i que hauria de disposar d'un total de 500.000 milions d'euros per apagar qualsevol incendi a la zona euro) és o no compatible amb la Constitució Alemanya. Si no hi ha el vistiplau alemany –el principal contribuent– i si a Holanda guanyen les eleccions els contraris a posar més diners en rescats al sud d'Europa, hi haurà trencadissa. Però abans... les dificultats de finançament d'Espanya i Itàlia necessiten una sortida ràpida a través d'uns mecanismes d'enginyeria institucional que l'hàbil Mario Monti ha sabut travar en els últims mesos. I que el també italià Mario Draghi podria coronar avui mateix. La compra de bons sobirans espanyols i italians per part del Fons d'Estabilitat i el Banc Central Europeu donarien un respir a Roma i Madrid. Ni Alemanya ni els països amb els comptes més sanejats hi estan d'acord, però si Finlàndia, Àustria i Holanda pensessin en el mitjà i el llarg termini, no hi haurien de posar objeccions. L'altíssima taxa d'interès que paguen Itàlia i Espanya avui, poden acabar pagant-la ells demà en forma de rescat. Això no convé a ningú. Però, és clar, com que la zona euro no té estructures d'estat ni cap autoritat política, cada capital mira pels interessos propis a molt curt termini. El primer objectiu de tots és la seva pròpia reelecció, i el calendari polític europeu sembla que l'hagi carregat el mateix Satanàs. Les eleccions a Alemanya de l'any que ve pesaran com una llosa sobre l'acció d'Angela Merkel. I, si les eleccions a Grècia –i la seva repetició– van obligar tot Europa a mantenir el respir durant un mes sencer, no cal ni dir quin futur ens espera amb una Itàlia al límit de caure en un populisme nacionalista hàbilment aprofitat per Silvio Berlusconi, amb uns comicis a la cantonada.

I amb tot això, hi ha l'estira-i-arronsa entre Catalunya i Espanya. Des de Barcelona s'estan fent els deures –amb sang, suor i llàgrimes– i s'apliquen les receptes alemanyes amb una cullerada de pedagogia de la classe política i molt estoïcisme de la població. Però l'exemple del govern central és el pitjor dels possibles. No hi ha un full de ruta clar. S'improvisen les mesures econòmiques sense que el programa complet tingui cap mena de sentit (avui castigo els emprenedors, demà collo les comunitats autònomes i demà passat multiplico per quatre l'IVA al sector de la cultura). S'intenten amagar les vergonyes d'un sistema bancari molt més feble del que pensàvem, i fins fa pocs mesos no hem descobert el dèficit real de moltes comunitats autònomes governades pel PP. Però el pitjor de tot és que Catalunya paga més que ningú, s'ha de sentir acusacions d'insolidaritat i, des de les instàncies europees, no rep cap reconeixement. Fins a la plantada del conseller Mas-Colell al Consejo de Política Fiscal y Financiera, ningú més enllà de les nostres fronteres no semblava haver pres nota dels sacrificis fets des de ja fa anys per l'administració catalana. Sí, a fora som vistos com una peça més del Sistema Espanya, ara mateix amenaçat de mort. I, dins de l'Estat, qualsevol moviment serà interpretat com un atac a la resta d'espanyols. I més encara en els moments de dificultat que vénen. Catalunya viurà a partir del setembre una doble trampa: o continuar pagant com fins ara (amb el risc d'inestabilitat política interna per les víctimes cada cop més nombroses de la crisi i l'espoli) o emprendre el camí de sortida d'Espanya. Amb tothom en contra, des de Madrid fins a Berlín. Així que... als que tinguin vacances a l'agost, que les disfrutin. Que la rentrée ve carregada.