Llars unipersonals

Viure sol, si no es tracta d'una opció triada, pot ser dur. A l'estiu, a l'hivern, en qualsevol estació, però segur que durant el mes d'agost, restant a casa sense fer vacances, ho és més que mai. Calor, botigues tancades, parents i amics escampats en indrets llunyans. És clar que aquesta sensació pertoca en gran mesura a la gent gran més que no pas als joves, aquests que sempre tenen un peu enlaire i les parets no se'ls cauen a sobre.

El cas és que, el nombre de persones que viuen soles no para de créixer. Les dades que aporto atenyen a la ciutat de Barcelona, però sens dubte són extrapolables a altres ciutats i pobles de Catalunya.

Segons informacions recents, en un 31% dels habitatges censats a Barcelona viu una única persona, i el que és aclaridor: un 43% d'aquests residents solitaris tenen més de 65 anys.

Per altra banda, cal dir que un 62% de les llars unipersonals estan formades per dones, un 54% de les quals superen els 65 anys. Vídues, separades o solteres, just encetada la jubilació o arribats els 80 anys i més, constitueixen una mena de resistència pacífica que tira endavant gairebé sense esperar res de ningú. Es refien de les seves pròpies forces, tot encomanant-se als déus perquè els durin fins al final.

Temps enrere, quan l'alliberament sexual i l'emancipació juvenil van coincidir amb una època de vaques grasses, eren els joves els que en gran proporció es feien independents i vivien sols. Ben al contrari, actualment tarden a marxar de casa, a recer de la família. Del pare i la mare s'entén, aixoplugats pels que encara son forts, no pas vivint al costat de l'avi i l'àvia, els quals més aviat necessitarien ajut que no a l'inrevés.

Imaginem-nos quina mena de soledat té cadascú que passa l'agost entre les parets de sempre però amb menys trucades de telèfon, menys correus electrònics, menys piulades al Twitter i notícies al Facebook. Sí, hi ha gent gran que participa dels avenços cibernètics, i quan minva la comunicació es troba tan buida com el jovent.