Compromesa i marginada

El tristament desaparegut Josep M. Ainaud de Lasarte es posava les mans al cap en veure que TV3 emetia cada dia sèries de dibuixos japonesos i americans i no s'havia pres mai la molèstia de divulgar els de Lola Anglada (1892-1984). Per als que tenim una edat, Margarida (1928) i Narcís (1930), van ser els llibres que van poblar de somnis la nostra infantesa. Lola Anglada va ser la il·lustradora ideal per a nens i nenes en el marc ideològic i estètic del noucentisme.

L'artista, compromesa a fons amb el seu entorn, va lluitar aferrissadament en defensa del catalanisme i de la dignitat de la dona durant els anys de la República i la Guerra Civil, i va dissenyar la famosa icona El més petit de tots. Però, des de la seva mort fins avui, ha romàs arraconada i menyspreada pels mandarins culturals del país, que la van encasellar com a tova, fofa, conservadora i femenina en l'acceptació més pejorativa del mot. Només ara, per fi, la seva obra més trencadora i militant s'exposa amb honor al Museu d'Història de Catalunya.

Val a dir que, mentre va viure, l'Anglada tampoc no es va fer valer. Carles Rahola, com és sabut, va redactar durant anys les notes biogràfiques de personatges amb destinació a l'enciclopèdia Espasa i, per fer-les, s'adreçava directament per carta als escollits. La majoria contestaven entusiasmats i l'omplien de tota mena de dades i de dates sobre les seves vides. Anglada, en canvi, li va respondre així: “Amb tot el meu cor li dic que em sap greu no poder-li proporcionar les dades per a l'article (...). No tinc una vida plena de coses que podrien interessar; no he concorregut mai a acadèmies, ni concursos ni exposicions internacionals. No tinc premis ni medalles; la meva biografia és pobra; no seria interessant”.

Això ho escrivia l'any 1930, en ple triomf dels seus llibres més famosos. Aquell mateix any, acabada la dictadura de Primo de Rivera, havia exposat dibuixos i recollit signatures per demanar la llibertat i l'amnistia dels catalans presos i exiliats per motius polítics. Un gest valent que potser no van gosar fer, quan va tornar a ser hora, aquells que l'havien instal·lat despectivament en els llimbs.