Els tapirapé i nosaltres

La fòbia anticatalanista del ministre Wert (o sigui: immadur) no ens hauria de fer perdre de vista el crim que és a punt de perpetrar-se, comptant amb la benedicció de la CEE: l'abolició de l'“educació per a la ciutadania”, la bèstia negra del PP, que, com més va, més s'assembla a un vàter embussat: per més que estiris la cadena, el cagarro (amb perdó) reapareix i continua surant, tan fresc. Els populars són limitats fins i tot en les fòbies. Sempre les mateixes. Governar, d'acord amb el que veiem, consisteix a desfer el que s'ha fet abans. L'esmentada assignatura ja va ser maltractada des del seu naixement. Recordo que el senyor Camps va decretar que s'impartís en anglès. Deu ser l'únic vestit que no fou fet a mida. Sembla que hi hagi un interès especial a privar els alumnes dels indispensables coneixements sobre l'estat de dret i sobre els drets constitucionals. Es comença per aquí i s'acaba negant el pa i la sal als catalans, que som, amb relació al govern actual, els tapirapé del Brasil, una tribu prohibida. Només que ells, a diferència nostra, han tingut l'ajut del bisbe Pere Casaldàliga, al qual la causa dels indígenes ha fet més català, i viceversa: ser català l'ha fet més indígena. Els tapirapé no són cristians, perquè no estan inscrits a l'Església, però tenen més llibertat, més solidaritat, més pau i més esperança que molts cristians. Ja no diguem que els catalans: ens superen pràcticament en tot. Tal és la nostra dissort. Nosaltres, a títol de compensació, hem tingut la Cope. Algun dia, espero, se'ns reconeixerà el martiri incruent que vam patir. Només el sap Déu. Espero que, en nom del seny, a Catalunya se segueixi impartint l'educació per a la ciutadania, una assignatura que hauria de figurar en tots els cursos i en tots els nivells. Durant el franquisme es va estar impartint la formación del espíritu nacional, obligatòria per a tots els alumnes; per als professors, en canvi, no tant: impartir-la, vull dir, cobrar a final de mes sí que era obligatori, i ho complien amb molt de gust. Ho recordo perfectament. Van ser molts anys els que vaig passar a l'ensenyament, un món a part. Com el dels tapirapé. Per què no ens hi agermanem, i que ens orientin? Potser seria la solució.