Un sofà a la riba
Ricard III
Ara, estem entestats a contemplar aquests dies que vivim amb la idea, no gens descabellada, que tot se'n va en orris
Un dia ets un rei ferotge i l'endemà, o al cap de cinc-cents anys, tant és, et converteixes en una columna vertebral deformada que jau en un forat massa petit en el fons dels fonaments d'un pàrquing públic. Vull dir que tot a la vida és molt relatiu. Un dia ets l'últim rei anglès que mor en un camp de batalla i l'endemà, o al cap de cinc-cents anys, tant és, el nom d'aquella batalla només el recorden els estudiants de secundària (amb sort) o algun expert en l'obra de Shakespeare, perquè, això sí, vas tenir la sort que l'amic William es fixés en tu i en la teva gepa i en la teva dèria pels cavalls i per fugir de la mort. Sinó, ni tan sols en quedaria aquest record. Almenys ara, després de tant de temps, encara se't rememora com el rei terrible de la guerra de les Dues Roses, l'últim dels York, i tens la cara de grans actors i dius paraules amb sentit que són versos. L'últim, això és el que has estat finalment, fins i tot l'últim a tenir una sepultura en condicions, després d'haver estat mort i humiliat, menyspreat, anorreat, sebollit de qualsevol manera, perdut i retrobat enmig de cotxes que no sabien ni podien intuir que feien xerricar les rodes sobre els ossos de Ricard III.
Vull dir que tot és molt relatiu. I que els fastos d'un dia són l'endemà, o al cap de centúries, una vaporosa cortina de la fragància que deixa l'oblit. Ja ho deia la Bíblia, en l'Eclesiastès, aquell llibre meravellós que ens parla de cràpules i de sants i de la beneiteria de pensar que som res i de la necessitat de gaudir del present fins al límit. Ara, estem entestats a contemplar aquests dies que vivim amb la idea, no gens descabellada, que tot se'n va en orris. Però també ens queda un marge per pensar en minúscula satisfaccions que no passaran a la història –no res: l'assoliment de desitjos carnals fugaços però intensos, com ara un àpat, un viatge, una vetllada teatral– i que desapareixeran de la mateixa manera que s'esbravarà l'entusiasme criminal d'uns quants que, d'aquí a cinc-cents anys, potser també acabaran perduts, tots ells, tan àvids de riquesa, en els fonaments dels pàrquings públics del futur.
