Un sofà a la riba
El gest de Benet
Es pot dir, això sí, que amb la renúncia de Ratzinger hem avançat
Com deia molt bé Míriam Díez, fa uns dies, en aquest mateix diari, el gest de Benet XVI té unes connotacions més revolucionàries, unes conseqüències més profundes, del que ara mateix podem arribar a sospitar. Hem volgut anar enrere i trobar un altre Papa que hagués protagonitzat una renúncia similar, però, de fet, tot i els referents històrics, no hi ha cap paral·lelisme que ens serveixi de comparació. És a dir, des de Sant Pere es pot dir que no ha passat. Des d'aleshores (i, per descomptat en la modernitat i en els temps contemporanis), el Papat s'ha associat amb un compromís personal fins a la desaparició física que té a veure, també, amb els altres atributs que són privilegi del Sant Pare, com ara la infal·libilitat. La vicaria de Crist implica una mena de contracte permanent entre dues parts (si se'm permet l'expressió) i aquest, més enllà dels codis vigents que preveuen la successió en vida, és un dels fonaments de l'Església. La intemporalitat del poder espiritual va lligada al deslliurament de l'obligació de pensar en conxorxes que provoquin el cessament d'un Papa, que es manté en el ministeri de Pere fins que Déu el crida al seu si. Es pot dir, això sí, que amb la renúncia de Ratzinger hem avançat. Si un Papa no és ben vist als ulls de la cúria, ja no caldrà que ningú l'assassini. Plegarà i prou. ¿És el que ha fet Benet XVI més enllà de les raons físiques, de l'edat i el cansament? Podria ser. Potser ho acabarem sabent. L'adéu, però, introdueix –per si no n'hi havia prous– un nou factor en la lluita pel poder vaticà: els límits ja no són divins, sinó humans. I és aquí on el plantejament de Díez i d'altres experts pren força. Si canvia amb rotunditat (i amb tot el que això comporta: la presència permanent d'un ex-Papa, les seves intervencions, la seva manera de “ser” al món) una de les pedres angulars de l'Església, ¿què ens impedeix de pensar que en canviaran d'altres que fins avui semblaven immutables? En tot cas, els temps que s'acosten seran apassionants. Qui fos a Roma, aquests dies, amics meus!
