Opinió

L'Iraq, deu anys després

El 2007 la xifra d'efectius
de les companyies de seguretat, 180.000, superava la de soldats nord-americans, 160.000

Ahir va fer deu anys que els primers míssils de creuer atenyien els seus objectius a Bagdad. Hores més tard desenes de soldats angloamericans iniciaven la invasió des de Kuwait. L'Iraq entrava així en la seva tercera guerra en poc més de vint anys. Primer havia estat contra l'Iran (1980-88) i després contra una coalició internacional liderada pels Estats Units arran de la invasió de Kuwait (1990-91), seguida d'un embargament de les Nacions Unides que havia portat el país a frec del col·lapse.

La guerra de George Bush fill tenia, però, unes característiques diferents. Era il·legal, ja que no comptava amb cap resolució de les Nacions Unides que li donés cobertura. Era il·legítima perquè l'oposició interior iraquiana, que era qui realment patia la brutal repressió de Hussein, estava en contra de qualsevol intervenció estrangera adduint que seria la seva lluita la que posaria fi a la dictadura. A més, per primera vegada, una intervenció militar provocava un rebuig global, en forma de manifestacions i protestes, des dels Estats Units fins a Austràlia passant per la majoria de capitals europees –entre les quals, Barcelona, on el moviment del No a la Guerra va aconseguir una mobilització massiva– i d'arreu del món. I era injusta perquè qui més en patiria les conseqüències seria una població civil sotmesa a la tirania del règim baasista i perquè era una guerra que es va intentar justificar en el marc de la lluita contra el terrorisme internacional basant-se en mentides: les mai trobades armes de destrucció massiva i les mai provades connexions del règim amb el terrorisme internacional.

El 9 d'abril les tropes dels Estats Units ocupaven Bagdad i l'1 de maig el president Bush donava per “finalitzades les hostilitats”. Havien estat quaranta dies de combats que deixaven darrere seu una brutal petjada de víctimes: desenes de milers de soldats i civils iraquians, 428 soldats de la coalició ocupant (la meitat per “foc amic”) i alguns periodistes, entre els quals, els espanyols Julio Anguita i José Couto.

Què queda deu anys després del somni neocon de “democratitzar” a cops de míssil l'Orient Mitjà? Doncs queden centenars de milers d'iraquians morts; un país devastat per la guerra –mai més s'han tornat a assolir els nivells de vida anteriors– i sagnantment dividit pels clivatges comunitaris; un darrer reducte d'Al-Qaida que amb atemptats indiscriminats contra la població xiïta pugna per desestabilitzar políticament el nou règim formalment democràtic; un sistema de partits polítics i institucional no transversal, comunitari en la pràctica electoral i de govern, en què xiïtes i kurds –i les seves milícies– ocupen, en detriment dels sunnites, els llocs clau del poder en l'administració de l'Estat; bases nord-americanes, però ja no el gruix de les tropes que van abandonar el país el 7 de març del 2010 (els britànics ho havien fet el 2009), fruit de l'acord entre Washington i el primer ministre Nuri al-Maliki; un règim minat per la corrupció, el clientelisme i la violència sectària; l'ombra allargada de Teheran rere algunes de les principals formacions xiïtes; la vergonya de la presó d'Abu Ghraib i altres episodis similars; un Kurdistan iraquià gairebé independent, i un patrimoni cultural delmat pel pillatge que ha alimentat el mercat negre de l'art.

I queden, sobretot, el petroli –el Ministeri d'Energia és l'únic que no va ser bombardejat durant la fase convencional del conflicte–, que ha atès ja el volum d'exportacions de les millors èpoques de Hussein, i un model de privatització de la guerra –que també s'ha utilitzat a bastament a l'Afganistan– característic dels conflictes posteriors a la guerra freda: la tardor del 2007 el nombre d'efectius de les companyies de seguretat, 180.000, superava el nombre de soldats nord-americans presents a l'Iraq, 160.000.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.