Un sofà a la riba
Espinàs
Espinàs, que és antisentimental i poc efusiu, basa l'eficàcia
de la seva prosa en l'exercici i la depuració
La carrera articulada de Josep Maria Espinàs va començar en aquest diari el 23 d'abril de 1976. Aviat farà trenta-set anys d'aquell primer article que, amb tots els altres que ha escrit, dia a dia, ha construït el que ell mateix anomena “una obra, en el sentit etimològic”, és a dir, un edifici fet a poc a poc, amb constància i sense defallir, com un paleta. Se'n podrien fer moltes, de metàfores, a partir de la publicació d'Una vida articulada, la colossal antologia de col·laboracions periodístiques que ha editat La Campana i que recull el seu pas per l'Avui i, després, per El Periódico, on continua visitant la casa del lector amb l'eficàcia d'un notari i amb l'esperit d'un novel·lista. Però n'hi ha una que em sembla especialment evocadora de la literatura d'Espinàs. L'articulació implica un conjunt que funciona justament perquè hi ha elements diversos que es converteixen en aliats a partir de la seva unió, que és alhora flexible i estable. Una cosa articulada té sentit en les juntures i en les funcions que aconsegueix concretar gràcies a una cadena de causes i efectes. És a dir, tots els articles d'Espinàs conflueixen en una màquina que produeix la il·lusió precisa d'un autoretrat de l'escriptor sense que ell hagi optat pel despullament íntim o la confessió personal. Retrat també d'una època que ha estat observada i admirada.
Ho diu ell mateix en una entrevista que li fa Ernest Alós. “La meva vida és observació i admiració.” Això em fa pensar en unes paraules de Descartes que definien la passió. “La primera condició”, deia el filòsof, “per apassionar-se és admirar; és a dir, copsar la diferència, estar atent al que et pot commoure”. Espinàs, que és antisentimental i poc efusiu, basa l'eficàcia de la seva prosa en l'exercici i la depuració. “En un article tens un marc; i em sembla bé, perquè així no et deixes portar per l'escriptorrea”. Bravo. Tens un espai acotat on es tracta de dir alguna cosa amb uns mínims de dignitat perquè algú ho pugui llegir amb uns mínims d'interès. Ho diu un mestre i no es tracta de portar-li la contrària.
