Socialisme franquista

En el meu llibre tot just publicat, La trama contra Catalunya, dedico un capítol a seguir el rastre de les connexions que, durant la Transició, van vincular alguns quadres dels dirigents que acabarien liderant el PSC a prohoms de l'estament franquista. La tesi que plantejo en el text és que sectors rellevants del socialisme català, alguns dels quals mantenien fins i tot estrets lligams familiars amb jerarques del règim, van pactar amb els poders fàctics procedents de la dictadura que la democràcia no implicaria una ruptura ni en l'ordre social ni en el marc polític nacional. La part essencial del pacte consistia a garantir l'espanyolitat de Catalunya i a aprofundir en la seva assimilació en la següent etapa, tot aprofitant electoralment el nombrós contingent d'immigració procedent de diverses regions d'Espanya que s'havia instal·lat a Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta sota una administració franquista. Amb aquest aparell de dominació, també nodrit en bona part de funcionaris aliens al país i hostils a la realitat catalana, es va consolidar un imaginari d'espanyolitat que dificultava la integració de la immigració en la llengua i en la cultura pròpies, una circumstància que, segons la referida entesa entre les elits i l'esquerra moderada, calia mantenir i conrear sota el sistema constitucional si es volia minoritzar el catalanisme, tallar de soca-rel qualsevol deriva independentista i blindar la integritat de l'estat.

Espero que el lector comprengui que no destacaré en aquest article noms i cognoms perquè, tot i ser conscient que la genealogia presentada a La trama contra Catalunya tampoc no sorprendrà aquells que coneguin el nostre passat recent, aspiro que comprin el llibre i se'l llegeixin i que, si no estan d'acord amb la meva hipòtesi, s'animin a obrir un debat de moment inexistent (cosa que potser assenyala que tinc raó).

En qualsevol cas, l'operació que en la meva narració es desplega durant els anys setanta i que va comptar amb algun atzar funest per al catalanisme (com ara la desaparició de Josep Pallach el gener del 1977) va tenir un cert èxit atès que la impermeabilitat a la catalanitat ha acabat definint una part important de la població immigrant arribada durant el franquisme i també els seus descendents (una altra cosa, com veurem, són les desastroses conseqüències que la citada maniobra ha tingut per al PSC vist en retrospectiva). L'any 2013 continua essent possible viure a Catalunya i progressar-hi socialment sense haver de fer cap esforç d'integració ni en la cultura ni en la llengua del país. Una persona monolingüe castellana que resideixi a l'àrea metropolitana de Barcelona pot desenvolupar la mateixa activitat laboral, els mateixos hàbits de consum mediàtic o la mateixa actitud cívica i política que si visqués a Alcobendas o a Dos Hermanas i en la persistència d'aquest estat de coses durant dècades el PSC ha estat determinant. Això s'ha produït malgrat alguns gestos de compromís del PSC amb el català, com ara el suport a la immersió lingüística a les escoles però, tret dels moments inicials, l'actitud socialista cap al fet nacional sempre ha estat marcada per una certa tebior, amb fortes discrepàncies respecte a d'altres àmbits de la política lingüística (com succeí en la tramitació de la llei del 1998) i sense gens d'entusiasme en el moment de fer efectives les mesures que haurien d'haver tendit a reforçar el català com a llengua hegemònica en l'espai públic.

Paradoxalment, aquella aliança entre les estructures franquistes i la immigració no integrada engalzada a través de determinades figures del socialisme català, que tants rèdits va donar durant els anys vuitanta i noranta, està portant el PSC a l'abisme. Primer va significar el bandejament del suposat sector catalanista del partit (dic suposat no sols per la connivència fundacional amb els poders del règim, sinó també pels beneficis polítics i professionals que van ungir els seus protagonistes quan es tractava d'obtenir vots de l'obrerisme espanyol en el marc electoral estatal, moment en el qual no sols no discrepaven en res, sinó que eren els principals responsables del manteniment d'unes línies de fractura d'identitat que podien rebentar en qualsevol moment). Després, la manca de determinació nacional ha acabat desembocant en el malson que des del PSC s'havia brandat com a coartada per no qüestionar l'ordre espanyol: el lerrouxisme, la fi d'una (fictícia) cohesió social. L'avenç electoral de les opcions espanyolistes sense embuts entre els antics votants socialistes (PP, Ciutadans) està a punt de donar l'estocada final a un gran autoengany que no es va saber corregir a temps. Un moviment que s'accelera des del mateix PSC tot arrenglerant-se amb els seus competidors i tot provant de reforçar el seu accent en un atribut que, malgrat haver estat sempre present i sempre revelat amb subtilesa, les altres forces polítiques contràries a la catalanitat exhibeixen amb més efectivitat: l'espanyolisme ètnic.

Aquest moviment va ser el que vam presenciar la setmana passada a l'Hospitalet a través de la determinació de la seva alcaldessa: tant en el pacte amb el PP i la ultradreta racista de Plataforma per Catalunya per aprovar una moció que insta a boicotejar tota consulta sobre la independència, com en una extemporània campanya a favor del no en el suposat referèndum (la qual cosa es contradiu amb l'objectiu darrer de la moció bàsicament dirigit a fer que els ciutadans no puguin votar sobre el futur del seu país).

Amb la seva iniciativa, d'efectes més corrosius si considerem que va coincidir en el temps amb la presentació per part de Pere Navarro de l'impossible projecte federal acollit amb fredor pel PSOE, Marín ha creuat una línia vermella, o potser, d'acord amb el que hem dit, ens ha recordat quins eren els veritables orígens del projecte socialista.