Perdre la batalla
És evident qui
ha guanyat, qui ha perdut i qui és l'àrbitre
El govern de Mariano Rajoy afirma que la crisi ha tocat fons i que la recessió finirà el tercer trimestre d'aquest 2013, en què es produirà ja un feble creixement econòmic, insuficient encara, però, perquè es tradueixi en un increment de l'ocupació. I, en tot cas, per Rajoy la principal preocupació segueix essent controlar el dèficit a costa d'un vast programa de recentralització, que pretén recuperar moltes de les competències transferides a les comunitats autònomes menyscabant el seu autogovern, i de més aturats.
Sí, sembla que la crisi està tocant fons des dels darrers anys del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, quan ja es parlava de brots verds. Mentrestant, a Catalunya la taxa d'atur ha passat del 6,6% del 2007 (a l'Estat, el 8,6%) al 24,5% (27,2%) del primer trimestre d'enguany. Hi ha veus que adverteixen que aquesta taxa d'atur ateny ja la que va viure la societat nord-americana durant el Crack de 1929 i la Gran Depressió de la dècada dels trenta del segle passat. Aquella depressió ha deixat el record inesborrable de les cues de gent a la recerca de feina o acudint als menjadors d'assistència o remenant la brossa per trobar alguna cosa per menjar. Fou també la crisi en què els joves defallien ballant sense parar dies sencers per obtenir un premi que alleugés la misèria en què vivien, tal com va descriure el 1935 Horace McCoy i va dur a la pantalla el 1969 Sydney Pollack. És també la depressió que descriu John Ernst Steinbeck a Els raïms de l'ira (1939) i de les polítiques keynesianes del president Franklin D. Roosevelt amb el New Deal. Només la Segona Guerra Mundial va posar fi a aquella dècada d'atur, misèria, desesperació i milionaris que se suïcidaven llançant-se des de les finestres de les oficines de Wall Street en haver perdut la seva fortuna.
Moltes similituds però algunes diferències crucials. En primer lloc, no s'albira, afortunadament, a Europa el perill d'una nova guerra. En segon lloc, tampoc s'albiren unes polítiques destinades a reactivar l'economia i fer disminuir l'atur. Finalment, ningú se suïcida per haver perdut la seva fortuna, perquè els impostos dels ciutadans rescabalen les pèrdues de les entitats financeres i els principals responsables de la crisi cobren unes liquidacions milionàries com a gratificació de la seva maldestra gestió. Se suïciden, això sí, alguns d'aquells que, amenaçats de desnonament, no hi veuen sortida i cauen en la més absoluta desesperació.
En suma, el món al revés: ni polítiques de reactivació econòmica, ni desesperació dels poderosos, ni minva de l'atur, ni polítiques socials eficaces que facin més suportables les penúries econòmiques dels més febles, ni resposta social contundent. Pel contrari a cop de decret i de reformes laborals estan desballestant l'estat del benestar i privatitzant el patrimoni públic; mentrestant, empesos per les terribles conseqüències de la crisi, els ciutadans i els partits polítics que encara conserven alguna engruna de dignitat s'entossudeixen –amb la mirada posada en Grècia– a discutir quines són les retallades més suportables per garantir el màxim de dèficit. I cada cop més hom té la sensació que el poder (econòmic i, minat per la ineficàcia i la corrupció, polític) està guanyant la batalla ideològica entre dèficit i drets dels treballadors en detriment d'aquests últims i amb la mirada posada en l'altre extrem d'Europa i en uns altres temps, és a dir, en el capitalisme liberal manchesterià de començament del segle XIX. I és que la cobdícia dels poderosos no té límits i encara hom ha de consentir que el president de l'Associació Espanyola de Banca (AEB), Miquel Martín, afirmi que “quan un partit acaba uns guanyen i altres perden, i el que perd sempre li dóna la culpa a l'àrbitre”. És evident, doncs, qui ha guanyat, qui ha perdut i qui és l'àrbitre.
