Un sofà a la riba
Ennuvolat i naïf
El relat del PSC i Navarro és del tot insuficient
Vaig llegir amb deteniment la declaració de Granada amb què el PSOE, després de molts esforços, va mirar de reconduir la seva posició a l'entorn del debat sobiranista. És, segons el partit, una proposta de reforma de l'Estat i un conjunt d'idees més o menys estructurades per canviar la Constitució des d'una perspectiva vagament federal. És innegable que els papers que van signar tots els representants regionals del PSOE (o territorials, diguem-ne com vulguem) van sorgir no pas per un desig polític primigeni dels barons socialistes o de la direcció de Ferraz sinó com a conseqüència directa de la posició que va prendre en el seu moment el PSC en la qüestió sobiranista o, si més no, en el debat sobre el dret a decidir. Quan el PSC va votar diferentment del PSOE a les Corts espanyoles, es va produir un sotrac important per dues raons: perquè era el primer cop que succeïa i perquè la discrepància afectava un dels punts més delicats del discurs socialista. Segons la dinàmica ideològica de matriu espanyola, la defensa de la unitat pàtria és un assumpte que no admet discussió. Qualsevol allunyament de l'eix implica que un dels dos partits majoritaris quedi exclòs del mainstream que atorga vots i majories. El discurs del PP és monolític, però no pas el del PSOE, que –poc o molt, amb notables rampells centralistes i amb tímids acostaments a l'essència federal– ha procurat combinar, al llarg de tots els anys de democràcia, la necessària centralitat que la bandera atorga amb el reconeixement d'una realitat plural. És una de les seves debilitats. I és per això que el document de Granada no hauria calgut si no hagués existit el perill doble d'un allunyament del PSC i d'una manca de discurs sòlid dels socialistes a Catalunya.
Vaig llegir la declaració amb calma i hi vaig trobar antigues proclames de bona fe i d'una innegable música de tons amables. Alguna picada d'ullet. I molta tebior. Molta. Calia molt poc, doncs, per acontentar el desig de Pere Navarro, que no dubto que sigui honest però que, a hores d'ara –tant el seu relat com el del PSOE, ennuvolat i naïf– és del tot insuficient per a una població que transita per uns altres camins principals.
