Un sofà a la riba
Beccaria i Parot
Beccaria parlava de la “inexorabilitat de la justícia”
La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre l'anomenada doctrina Parot ha escandalitzat de tal manera una determinada part de l'opinió pública, atiada per un sentiment de venjança gairebé tribal, que ens aboca a una reflexió sobre el que signifiquen les lleis i el seu compliment.
Cesare Beccaria, en la primera aproximació teòrica a un tipus de punició que respectés els drets del reclús i la consolidació de l'estat de dret que formulava més o menys alhora Montesquieu a partir de l'imperi de la llei i no pas de les decisions arbitràries dels tribunals, deia que les penes havien de ser “tan lleus i tan humanes” com fos possible, amb el propòsit “no pas de causar dany” sinó d'impedir la comissió de nous delictes. Això passava en el segle XVIII, en un període en què les Llums no solament il·luminaven el pensament i eren l'antesala de la Revolució sinó que influïen en el desenvolupament de la vida quotidiana i en el pas que havia de fer la humanitat des de la selva fins al compromís ciutadà burgès que s'instaura al llarg del XIX. Són fets bàsics, concloents, que marquen de quina manera contemplem les relacions entre els humans. Mentre ens acostem a l'imperi absolut de la llei ens allunyem del caos de la natura on guanya, sempre, i per definició, el més fort, el més adaptat, el que utilitza amb més eficàcia els mecanismes propis del regne animal.
Estrasburg, en el segle XXI, recorda a l'Estat espanyol unes normes tan essencials com aquestes i tan implícitament contingudes en l'esperit democràtic. L'Estat legisla i executa, però mai no hauria de ser capaç (no hauria de tenir la capacitat, doncs) d'implantar a posteriori unes penes que són producte d'una legislació nova en relació amb el temps en què es va cometre el delicte. No tenir en compte un detall tan senzill i tan fonamental és un error que només es pot explicar des de la tibantor i la ràbia. Els assassins, els violadors, els psicòpates, ho són perquè van delinquir i perquè han estat condemnats. I és comprensible el dolor de les víctimes. Però són també ciutadans amb drets reconeguts des de fa dos segles i mig. Beccaria parlava de la “inexorabilitat de la justícia”. També en aquests casos.
