Amb quin Albert Camus em quedaria, ara que s'escau el centenari del seu naixement? Amb el novel·lista de La pesta, La caiguda o L'estrany? Amb el dramaturg de Calígula, El malentès o Els justos? Amb l'assagista d'El mite de Sísif, L'exili i el regne o L'home revoltat? Amb el poeta en prosa de Noces o L'estiu? Amb el periodista de Combat o L'Exprés? Amb l'autor de la carta adreçada al seu primer mestre l'endemà de rebre el premi Nobel de Literatura? Amb l'orador dels discursos a l'ajuntament d'Estocolm o a la Universitat d'Uppsala amb motiu de la recepció del premi? Amb el conferenciant del congrés internacional d'escriptors a la sala Pleyel de París o en un convent de dominics francesos sobre el que els no creients esperen dels cristians? Al traductor al francès del Cant espiritual de Maragall?

Potser em quedaria, al capdavall, amb El primer home, el tremolós manuscrit autobiogràfic inacabat que duia a la cartera quan el cotxe en què viatjava es va estavellar contra un arbre en una carretera secundària de la Borgonya, i amb els espontanis Carnets de butxaca, dietaris de treball escrits entre 1935 i 1951 on s'hi troben notes esparses de lectures i viatges, descripcions de paisatges, esquemes de novel·les, esbossos de drames i centenars de pensaments –ara en diríem tuits– en els quals es condensen tots els seus valors: l'honestedat intel·lectual, l'aposta contra la mort, la consciència de l'absurd o el desig de trobar un sentit moral del món.

Camus semblava un filòsof però era sobretot un literat. Ho reconeixia en una nota dels Carnets: “Per què sóc un artista i no un filòsof? Perquè penso segons les paraules i no segons les idees.” Ben pocs escriptors han estat capaços, com ell, d'exposar les idees amb paraules tan belles; és impossible submergir-se en la seva obra i no sortir-ne enlluernat per la claror rutilant del seu estil. Obro a l'atzar, un cop més, els seus Carnets i hi trobo aquesta síntesi del seu compromís: “Hem de creure en la justícia perquè la nostra condició és injusta. Hem de contribuir a la felicitat i l'alegria perquè el nostre món és dissortat. No podem condemnar a mort ningú perquè tots estem condemnats a mort.”