Comença avui l'últim mes del 2013, un any que, sense tenir-hi cap culpa, arrossega l'estigma del 13, el número de la mala sort. I tinc la impressió que ens està demanant que l'ajudem. Altrament no m'explico que l'u de desembre d'enguany coincideixi en diumenge, i no un diumenge qualsevol sinó el primer diumenge d'Advent (el cicle litúrgic destinat a preparar el Nadal) i amb la publicació del primer document oficial del papa Francesc, que tanta gent esperava per saber exactament quin seria el seu full de ruta. I ja el sabem. Ara el que cal és estudiar-lo. L'exhortació del papa Francesc no pot ser més oportuna, ni més profitosa. I val a dir que, entre tot el que hem anant veient des de l'inici i aquest document d'ara existeix una total coherència. M'explico:

El que vàrem veure en el primer moment no era anecdòtic ni adjectiu, sinó substantiu. Un papa té la mateixa grandesa d'un cristià, i està cridat a seguir l'Evangeli com tot cristià. El guia i mestre és Jesús. Només en tenim un. Si només en tenim un, el mestre únic no pot ser exclusivament l'Església catòlica, perquè, d'esglésies cristianes, n'hi ha moltes i també són catòliques, és a dir universals. Que no ho siguin tant no fa al cas. No és una qüestió de nombre sinó de fidelitat a l'Evangeli. I aquesta fidelitat (o no) és a l'origen de tots els cismes i de totes les reformes. I en totes els papes hi han jugat un paper determinant. Ens podem fer la il·lusió que el papat, com a institució, és signe d'unitat, però la història ho desmenteix rotundament, perquè s'ha optat gairebé sempre per salvar la institució papal en lloc de salvar la unió. I encara més: s'ha confós la unió amb la unitat, malgrat que són conceptes diferents. La unió és el fet d'estar units, mentre que la unitat és el fet de ser un. La unitat tendeix a la uniformitat i a la unicitat (qualitat d'allò que és únic), mentre que la unió requereix estar units, sense que això vagi en detriment de la pluralitat, que sempre sol ser heterogènia. Aquesta unió, en el cristianisme, s'obté per la caritat, la suprema virtut que tot ho pot. De seguida es veu que la unió és un procés que no s'acaba mai. La unitat, en canvi, és un ideal. Una sola veu, un sol pastor, una sola doctrina va ser l'ideal del papa Wojtyla. El resultat fou una divisió més gran. Hi ha divisions que, ben mirades, no són sinó diferències, del tot susceptibles de conviure unides en la caritat recíproca. S'entén, doncs, que el papa Francesc faci una crida urgent (una exhortació apostòlica) a viure l'Evangeli. I a l'Evangeli hi trobem poquíssims preceptes. El que hi ha són sobretot consells. Un capgirament en la nostra manera de valorar les coses i, sobretot, la manera de relacionar-se amb Déu. En aquest espai és on el papa Francesc se situa. I des d'aquesta atalaia, el que veu no li agrada gens: ni l'Església, tal com ara es troba (dividida i narcisista, a pesar de tot) ni la “tirania” de l'actual sistema econòmic, egoista i consumista, incapaç de compartir els seus béns amb els més pobres, sense tenir en compte que també són dels pobres. I què proposa?

Proposa una reforma de l'Església, que inclogui una conversió de la institució papal. I una lluita oberta, a la qual tothom hi és convidat, contra l'economia excloent i la política de consum, que mata els més desheretats. El papa Francesc ha titulat la seva exhortació Evangelii gaudium (el goig de l'Evangeli). Són 142 pàgines en les quals toca diversos temes, relacionats amb les dues idees mestres, que he procurat resumir: la reforma pendent (o inacabada) i la lluita contra la política excloent. El papa Francesc afirma amb claredat que ni el papa ni l'Església tenen el monopoli de la interpretació de l'Evangeli ni de la seva aplicació als problemes actuals. Diria, doncs, que, sense esmentar-los, es distancia tant de Wojtyla com de Ratzinger, i sobretot de l'onada de fonamentalisme reaccionari que s'ha viscut a partir del postconcili. Se sap sotto voce que té problemes en la cúria i, més concretament, en la Congregació per a la Doctrina de la Fe (el Sant Ofici d'abans i de sempre, que ni és ofici ni és sant). Són els qui més s'omplen la boca amb l'autoritat papal, i amb l'obediència al papa. Perquè manen ells, ni més ni menys. Tindrem els Pastorets abans de Nadal, però què hi farem. L'Evangeli abans de tot.