De les baralles i dels focs, en neixen guerres i incendis devastadors. És el missatge final d'un antic conte africà que aborda la violència i, sobretot, de la necessitat de denunciar qualsevol episodi violent per petit i aïllat que sembli. El relat ens recorda que si veiem una baralla, per petita que sembli, cal separar els seus contendents i que facin les paus perquè no hi ha cap baralla que no tingui importància. M'ha vingut al cap després de sentir que una nena de 13 anys en va apallissar una altra de 15 mentre les companyes, en comptes de separar-les, es dedicaven a gravar-ho amb el mòbil, sense actuar, no sé si per por, per complaença o per desídia. I el comentari més escoltat era “com pot ser que unes noies tan joves puguin fer una cosa així”. I quan sento això del “com pot ser...” penso en el que deia en una conferència sobre la mal anomenada violència juvenil Javier Urra, psicòleg de la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia i dels Jutjats de Menors de Madrid. Urra diu tres grans veritats. Una, que de violència juvenil, no n'hi ha; el que hi ha és violència en general. Dues, que l'ésser humà no neix violent, els anys i l'entorn l'hi tornen. I tercera, que els joves no són emissors de violència, sovint en són els receptors. Els adolescents pateixen igual que la resta de la població el fracàs dels dos mitjans socialitzadors per excel·lència: la família i l'escola, però també pateixen la desatenció de l'administració. Convindria que no oblidéssim que l'adolescent no és un ens solitari. Està integrat –poc o molt– en una realitat d'espai temps ocupat per la família i l'escola, que en aquesta edat són els seus dos àmbits naturals. L'adolescent està en aquell punt que pot tenir un passat de vegades fosc i un futur que també pot ser molt negre. I s'hauria de vetllar perquè pogués tenir l'oportunitat de redreçar aquest rumb. Crec que no podem exigir als joves una responsabilitat i voluntat en l'evolució, si abans no hi ha hagut models que els hagin permès un aprenentatge. Aquestes baralles són un símptoma.