És el nostre Triangle de les Bermudes. Entre Pere Navarro i Enric Millo. A dins han desaparegut avions de sentit comú, vaixells de veritat i arengades d'intel·ligència. Hi ha un misteri. I el professor Sebastià d'Arbó i el mil·lenari Iker Jiménez no el saben resoldre ni amb litres de ratafia cabalística. Hi ha hipòtesis borroses: ovnis; homenets fosforescents; diables enforquillats; cocos caníbals; peixos thermomix... Tot indemostrable. Què passa al nostre Triangle de les Bermudes? Potser la resposta és a terra. No hi ha cants de sirena. No és una Atlàntida perduda que el pare de Navarro (nascut el 1931) és declarés a favor de la independència i que ara la filla de Millo (nascuda el 1995) defensi la consulta (com recull el col·lega Jofre Llombart al llibre Doncs jo, ara, votaré sí. Testimonis que desmenteixen la fractura social a Catalunya). Fixeu-vos en la biologia de la cassola. Això ja fa anys que fa xup-xup com un fricandó: la connexió d'avis i néts. És el pont que creua el Triangle de les Bermudes. La via comunicativa per on circulen generacions: uns van tastar biberons de llibertat i d'altres mosseguen entrepans lliures. Així no hi ha triangle possible: se seguen els angles. Triangle? Bermudes? Llibertat! Perquè el Triangle de les Bermudes català és una banyera d'aigües estancades i aneguets descolorits, una piscina empantanegada amb flotadors punxats: les persones desapareixen, s'esfumen, es fonen. Xuclades. Vida submarina condemnada a respirar dins d'un batiscaf embafat. Homes granota a qui no saluden ni els taurons. Existència artificial d'escafandre de moviments maldestres. Ho sabem pel testimoniatge dels sobrevivents del triangle. Surten disparats a la superfície com homes bala: necessiten aire perquè, com deia l'escriptor Joan Sales, “l'únic d'interessant de la democràcia és precisament que sigui una garantia de la llibertat... És la llibertat, no pas la democràcia, allò que és un bé absolut –i tan indispensable com l'aire que respirem”.