Expressió que ja fèiem servir la dècada dels quaranta, tot i que amb bàrbares influències de barbarismes: als delators, els titllàvem de chivato, soplón, acusica. I és que no ens havia arribat la normalització lingüística: el panorama, que ara és sinistrament Wert, aleshores era, senzillament, verd, eixorc, un veritable camp de mines, el paisatge després d'una derrota. I feia tant mal la delació sense fonament! Encara, a la dècada dels seixanta, vaig conèixer famílies que pagaven un tant al mes per evitar que els denunciessin, com a enemigos de la Patria, perquè algú els feia xantatge. Vaig anar emmagatzemant, i ben a contracor, més i més històries semblants. Ja en els primers anys setanta, en temps d'Assemblea de Catalunya, i en un comentari periodístic sobre com m'imaginava que seria una societat democràtica... vaig escriure: “no hi haurà espietes”. Ja era, per tant, una ànima de càntir. D'aquella missa negra, no en sabia ni la meitat. Doncs bé: quaranta anys després encara visc amb la ràbia dels usos bords contra la veritat dels que escampen mentides des d'una impunitat... garantida i àdhuc subvencionada. No parlo únicament dels segments de la classe política amb poder que cada cop put més a degeneració, a consciència podrida, a cinisme d'escaleta. Parlo també d'uns segments del periodisme que té la santa barra de voler-nos portar pel bon camí. I que consideren que la seva causa amnistia l'ús sistemàtic de delacions greus, no prou comprovades, o bé esbiaixades. La campanya contra Pablo Iglesias, la figura més visible de Podemos, la formació política de Carlos Jiménez Villarejo (entre altres), està fent el cim. Una gran coalició dels que han okupat espais destacats de la vida política, ¿a què treu cap? Cui prodest? ¿Per què no hi ha un cert contrast de la balança amb referències als capteniments, els darrers anys, de formacions polítiques que tenen la barra d'autoqualificar-se de modèliques i de treballar, amb tots els sentits, a favor de la democràcia, on es conserva l'Arca Sagrada de la Santa Constitució? Em fa riure –o plorar– que el chavisme sigui el nou papus, com ho era en temps de Franco “el Comunismo y la Masonería”. O que en un país, que és una veritable cova de lladres, entre persones marginades..., l'únic delicte sigui col·laborar presumptament amb una associació de suport als presos d'ETA. No vull jugar a aquest joc sinistre.