Som uns egoistes. Per molt que ens diguem que sí, ens fem trampes al solitari i no ens importa el futur; com que no el viurem nosaltres, se'ns en fot, el que passi quan no hi siguem. Potser ho troben molt dur, això que dic, però és així. Saben què passa? Que jo ja no sé com interpretar tant menfotisme i hipocresia davant la mort diària de nens a Gaza i a Cisjordània. I ja no ve d'ara. Allà els maten, però aquí a Occident els anem matant a poc a poc perquè els desnodrim, els desatenem i els tenim deixats de la mà de Déu. Al capdavall, entre tots plegats estem malmetent una generació sencera. En comptes de generar un futur, estem degenerant. I mai més ben dit, perquè la definició al diccionari ja ho deixa ben clar. Degenerar és perdre les bones qualitats de la pròpia espècie o raça. Passar d'una manera d'ésser a una altra de pitjor. Com es pot justificar la mort violenta d'un nen? I més gros encara, com es pot obviar!? No té sentit, aquesta actitud, perquè amb aquesta acció el que estem fent és negar el futur, allò que serà, i així no serà res de bo. Una persona molt acostumada a la mort d'infants em va dir un dia, amb llàgrimes als ulls, davant d'una colla de nens malalts de sida, que sense nens no hi ha futur, nens que van rebre aquesta malaltia per culpa de la irresponsabilitat dels pares sense saber què els passava. La mateixa incertesa prèvia a la por i al terror que deu envair els nens que mentre juguen o són a mercat a comprar amb la mare, de cop i volta, salten pels aires sense cap lògica. I es queden sense res. Hem convertit els nens en els ases dels cops de la nostra societat, una societat que integrem nosaltres, i sembla que sense cap mena d'escrúpol ens vantem de ser tan fatigosament avançats però cada dia que passa, cada nen que mor, sigui per la circumstància que sigui, fem un pas enrere, una involució, degenerem. Acceptem-ho i reconeguem-ho, no hi ha arguments, ni interessos ni res que entri dins el paràmetre de la raó que justifiqui l'assassinat de tants nens.