Encara estic trasbalsat pel 55% del no a Escòcia del passat dijous 18 de setembre, però a mesura que he tingut més informació he entès el resultat, tot i que no m'agradi gens. La nit del 18 al 19 de setembre no va ser gens agradable; però, és clar, després ens hem anat assabentant a través de les xarxes socials i d'alguna premsa internacional –ni a la premsa en paper de casa nostra ni, molt menys, a la de l'Estat ningú no ho ha esmentat– que en aquest referèndum, en principi tan immaculat, sembla que hi ha hagut frau: l'ombra de la tupinada electoral plana per damunt del Regne Unit de la Gran Bretanya.

La votació d'Escòcia ens ha de fer reflexionar molt seriosament a tots. Encara que aquí les enquestes diguin una cosa, no podem donar res per guanyat. Cal que ens blindem de tot i de tots. Tenim a Catalunya sectors molt precaris que, fàcilment, poden ser manipulats pels serveis secrets de l'unionisme assimilacionista. Sembla que a Escòcia van trucar per telèfon als jubilats la nit abans per amenaçar-los que no tindrien accés a les pensions si guanyava el sí. I als immigrants, que serien deportats si era majoritària l'opció afirmativa a favor de la independència. També es va fer una demagògia terrible amb la moneda. El vot de la por va ser ferotge. Ara i aquí, a casa nostra, hem de d'estar tots molt preparats per fer front a una mortificació extrema per part de l'unionisme, que sobretot, a banda de no deixar-nos votar, el que pretén de debò és l'anihilació total de la nostra estimada llengua catalana.

En aquests moments, tan delicats i alhora tan històrics, cal extreure unes bones lliçons, uns bons aprenentatges del que ha passat a les septentrionals terres d'Escòcia. Hem d'anar amb peus de plom, però no fer mai un pas enrere, seria la nostra tomba com a col·lectiu. Així mateix, cal tenir molt present que pitjor encara que el frau electoral seria que ens intentessin inocular la síndrome d'Estocolm. De fet, ara i aquí, els catalans prou anhelen la independència nacional, però no veuen la manera d'assolir-la. No hi ha dubte que cap projecte no és viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. És l'hora de debò, no podem deixar la feina a mig fer. A més, a Catalunya, si no aconseguim els objectius, ho perdem tot; tornarem a la negra, reaccionària i totalitària nit que representava el decret de Nova Planta.