Hi ha persones que pensen que els d'U2 són genials, que són el número u. I n'hi ha que pensem que són un dels grups de rock més sobrevalorats dels últims 64 anys; que la seva música és un suflé dessaborit fet d'himnes sense encant amanits per unes lletres menys sinceres que les protestacions d'innocència del Manuel Bustos; i que tota la seva obra no és sinó una llufa fada deixada anar en l'univers immens de la música dita popular. Per tant, quan l'últim àlbum d'U2 –Songs of Innocence– va aparèixer, sense avisar, al programa iTunes de l'ordinador, vaig fer tot un bot. Va resultar que es tractava d'un “obsequi” del grup a tots els usuaris del reproductor esmentat d'Apple. Però per què? Se'm va ocórrer que potser els d'U2 havien produït un producte molt diferent dels anteriors –tant de bo– i per això necessitaven promoure'l més del compte. Vaig provar algunes cançons, però no: es tractava de la mateixa cursileria sonora de sempre. De manera que vaig esborrar les 11 cançons d'innocència. Des d'aleshores, tants usuaris d'iTunes s'han queixat d'aquest regal insuls no sol·licitat, que Bono, el cantant d'U2, ha acabat demanant disculpes. I vet aquí que la rectificació ha estat pitjor que l'error, ja que la seva excusa principal és: “Ens vam passar. Els artistes tendim a fer coses d'aquestes.” Pretensiós, lui? Per tant, em va alegrar –i no devia ser l'únic– que Iggy Pop, conegut per no tenir ni un pèl solt a la llengua, havia decidit criticar aquest intent de màrqueting intrusiu. Però vet aquí que el Padrí del Punk s'ha expressat com un poeta de tercera fila: “La gent que no vol la descàrrega d'U2... estan dient ‘no m'hi obliguis'. Quan es compra quelcom d'un artista, és com si l'ungissis, li estiguessis donant amor.” Francament, si els veterans del món del rock són incapaços d'obrir la boca sense que en surtin res més que aquestes carrinclonades escruixidorament vanitoses, més val que la facin servir només per cantar. I els d'U2, ni això, si pot ser. Si us plau. Va.