La França ha quedat vídua”, va declarar Pompidou per anunciar la mort del general De Gaulle. Els grans líders agafen tota la seva dimensió quan desapareixen. Els temps actuals no són tan heroics, però és evident que el president Mas ha forçat l'agenda política catalana cap a una discussió de lideratge. El poble haurà de dir qui és el timoner. I ell, ara i aquí, s'ofereix obertament a fer aquest paper. Amb matisos i certes condicions, però disposat a anar al davant. No se li pot negar coratge i ambició, virtuts associades amb la fusta dels grans polítics de la història. En l'important discurs de l'altre dia que no va voler que fos conegut ni pel seu govern ni pel seu partit (com amb la pregunta del 9-N, que, va explicar, se l'havia empescat tot sol), va presentar un objectiu clar, un mètode per assolir-lo, i la seva disposició a ser-ne el referent. A canvi de demanar aquest protagonisme, Artur Mas (segons que va confessar a Josep Cuní) cediria l'hipotètic lloc de primer president del nou estat català a algú dels que l'acompanyin en el procés. Mas insisteix a dir que això no és l'aposta d'un individu sinó un acte de servei que l'obliga a posar-se al davant d'una majoria social que l'hi empeny. No em puc estar de sentir en aquesta fórmula l'eco d'una cèlebre anècdota, la d'un ministre del govern provisional de la revolució parisenca de 1848. Observant per la finestra la massa enfervorida, va dir: “Ep, me n'haig d'anar amb aquests, els haig de seguir, que sóc el seu líder!” En tot cas, i per segona vegada en dos anys, Mas ens vol proposar unes eleccions anticipades que li donin l'autoritat d'una majoria absoluta (com la que té Mariano Rajoy, que, potser per això, es mostra tan tossut). Haurem de veure com acaba l'aposta i la proposta. Artur Mas apareix com un home tranquil, aplicat i tenaç que ha trobat, ara, la seva posició. Sap perfectament el que s'hi juga i n'assumeix els riscos. Ha traduït el cèlebre “fer país” del seu mentor, Jordi Pujol, en l'actual “fer estat”.