Sort que Mario Draghi, el juliol del 2012, va dir aquelles tres paraules màgiques que van funcionar com un conjur: “Whatever it takes” (el que calgui). No es tractava de fer, sinó de prometre que farien i d'assegurar que fent allò que prometia el Banc Central Europeu n'hi hauria prou (“creguin-me, serà suficient”) per salvar l'economia espanyola i, de retruc, l'euro. L'estat dramàtic en què es trobava (i es troba, certament) Grècia, feia por, però no tanta com la que es generava si Espanya s'enfonsava en el forat del deute i comprometia, amb aquesta caiguda en picat, la pròpia estabilitat, l'existència de l'euro. Des d'aleshores, la prima de risc, el diferencial del que es paga pels interessos en relació amb el patró alemany, no ha fet sinó baixar. Superava els 650 punts –una xifra certament inaudita– i la setmana passada va baixar de la ratlla de 100, una dada que no es coneixia des de fa cinc anys. L'augment de l'atur i del propi deute de l'Estat espanyol (desorbitat), en aquest temps, equilibren la bona notícia del descens i també funcionen com una espasa de Dàmocles, el tall de la qual feriria de mort el país si és que el diferencial de la prima tornés a pujar. És a dir, s'ha de tornar més deute però a un interès més baix, la qual cosa –vist l'onatge dels mercats– és una circumstància que ara és favorable i pot deixar de ser-ho.

El que m'intriga més d'aquesta història, però, és la força que poden arribar a tenir unes paraules. És cert, després hi va haver mesures, però la tensió va cedir quan Draghi va parlar. No hi ha cap poeta al món que sigui capaç d'un acte així. Ara, hi ha tornat, en contra del fantasma de la deflació. Ha dit: “Estem en preparacions tècniques per ajustar la dimensió, la velocitat i la composició de les nostres mesures a principis del 2015.” Dit i fet: les borses, volàtils i esquives, han reaccionat. El verb, aquí, es fa més carn que mai.