Quan un home fa una setmana que té les maletes perdudes (o voltant d'aeroport en aeroport) els dubtes sobre l'ordre del món i la capacitat humana per organitzar racionalment les coses augmenten de forma alarmant. Això m'explica un amic, un xicot francès, un cartesià de cap a peus que en aquests moments de tribulació s'omple la boca d'expressions típiques de la seva llengua: C'est pas possible!, C'est la folie!, etc. Quan em diu que li han perdut les maletes en un viatge a Holanda encara penso més en Descartes, el pensador que va deixar l'empremta central de la cultura francesa, el cartesianisme, però que, curiosament, va haver d'anar a Holanda a escriure els seus llibres (a França no podia escriure, però això els francesos no ho solen mencionar). Descartes –un brillant matemàtic addicte a passar els matins al llit per pensar– va concloure per pura autoobservació que l'home és una “substància pensant” i que les seves cabòries eren la prova més concloent de la seva existència. Ho va sintetitzar en la famosa expressió “cogito ergo sum”, és a dir, “penso i, per tant, existeixo”, que es va convertir en un dels principis fonamentals de la filosofia moderna. Descartes escriu en l'estela de Hamlet i l'autoconsciència dels seus dubtes. El nostre Raimon s'aferrava a aquest principi tot cantant allò de “L'única seguretat l'arrelament dels meus dubtes”. Jo faig divagacions, però el meu amic només pensa en les maletes i em diu que només recuperarà la confiança en la racionalitat quan recuperi les maletes. Diu que passa les nits somiant maletes i aquí sí que el puc tranquil·litzar perquè en el seu autoexili a Amsterdam, sol al llit, Descartes reflexionava sobre els somnis: “Tant si estic despert com si dormo, dos i tres sempre fan cinc i un quadrat no té mai més de quatre costats.” És a dir, l'animo, les maletes hi són i tornaran. Em promet que si quan surti aquest article les ha recuperat tornarà a creure en Descartes i la cultura francesa. Ja hi pots comptar, jo que li dic.