Política

CONSELLERA DE GOVERNACIÓ

MERITXELL BORRÀS

“La querella és preventiva, per generar-nos por”

majoria ·

“El compromís de la gent hi ha de ser”

“El govern ha dit que el dia 1 d’octubre hi haurà urnes, i n’hi haurà”

Signar els requeriments del TC no em crea neguit, ni la querella. El que em crea neguit és no entendre com és que l’Estat no pot permetre un referèndum democràtic
De l’exconseller Jordi Baiget, només en puc dir bé. És una gran persona, un patriota
Estic segura que el país acabarà rehabilitant l’obra política del president Pujol
La força de la gent demostrarà que ens en sortirem

Meritxell Borràs volia ser ballarina, però es va acabar llicenciant en farmàcia. Es va prometre a ella mateixa que no es dedicaria mai a la política, però, després de ser regidora a l’Hospitalet i diputada al Parlament, ara és consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge. “No és que no m’agradés la política; al contrari: a casa, de política, n’hem parlat sempre. Però pensava que la millor manera de poder fer política amb llibertat i independència era no estar-hi lligada salarialment”, explica. Per això se’n va anar a treballar als laboratoris Menarini i, més tard, als laboratoris Almirall. Però va defallir. Conscientment. “Suposo que portava dins meu el cuc de la política i les ganes de servir el país.” Tot i que el seu pare, Jacint Borràs (fundador de CDC i directiu del Barça durant la presidència d’Agustí Montal i, anys després, durant la de Joan Laporta), li va fer un advertiment: “Em va dir que, quan entrés a Palau, no em deixés enlluernar ni pel president ni per la història i el significat de l’edifici.” Va ser Jordi Pujol qui la va convèncer de fer el pas i dedicar-se a la política. “Estic segura que el país acabarà rehabilitant l’obra política del president Pujol, d’una gran transcendència sobre el país i les persones”, respon quan li pregunto sobre l’expresident.

I això de ballarina? “Estudiava a l’Institut del Teatre i volia ser ballarina. M’encantava. Però als 17 anys vaig haver de decidir si em dedicava a la dansa o si feia COU. I vaig optar pel COU. A casa, que no érem una família benestant i que no teníem ni fortunes ni propietats, el meu pare sempre em deia: «La nostra herència seran els vostres estudis.» Suposo que això hi va influir...”, explica.

Somriu quan li comento que ara molta gent la coneix com “la consellera de les urnes”, però a ella li agrada més ser la consellera de Governació. “El govern espanyol i la fiscalia n’han fet un gra massa, d’aquest tema –diu referint-se a la querella que li han presentat–, perquè saben perfectament que nosaltres som competents en matèria electoral i que, com ha fet Andalusia, tenim dret a comprar urnes.” I per què, doncs, la fiscalia s’ha querellat contra ella? “La querella que ens han posat, a mi i al secretari general, Francesc Esteve, és per fer por, per generar por”, diu. I hi afegeix: “Des d’un punt de vista legal, no s’aguanta per enlloc.” I finalment conclou: “No se’n sortiran; la força de la gent demostrarà que ens en sortirem.” I li faig la pregunta que dies enrere es feien en veu alta tots els tertulians del país, d’aquest país que deu ser un dels països amb més tertúlies: “Així, no han declarat desert el concurs de les urnes perquè vostè tenia por?” “No. Les coses són molt més simples; se’n fan moltes lectures, però les coses són molt més fàcils. Una empresa no complia els requisits demanats i l’altra no va arribar al final del procés. No hi ha cap més lectura”, diu. I hi afegeix: “Això demostra encara més que la de la fiscalia és una querella preventiva.”

La pregunta que ens fem vostè i jo, però, és una altra: i les urnes, doncs, d’on carai sortiran? Ja les tenen? Borràs despista sense contemplacions: “El compromís del govern és que hi haurà urnes, i n’hi haurà”, explica. Segur? “Sí. Per què en dubta?”, diu. I és cert. No sé per què en dubto.

A la consellera Borràs, el que la treu de polleguera no és pas signar els requeriments del TC en què l’adverteixen d’un possible delicte de desobediència –ja n’ha signat sis–, sinó el fet “que l’Estat espanyol no tingui cap lògica democràtica”. “Signar els requeriments del TC no em crea neguit, ni la querella. El que em crea neguit és no entendre com és que l’Estat no pot permetre un referèndum democràtic”, diu. I fins on arribaran?, li pregunto. No ho sap. “Sí, et genera neguit no saber fins on poden arribar, però en aquest sentit estic tranquil·la, perquè, de la mateixa manera que no entenc la seva lògica, sé que el nostre és un compromís molt democràtic.” “Ja veurem què faran”, conclou. I la conversa queda suspesa amb uns punts suspensius.

Neta de pastissers, Meritxell Borràs, de més jove, es va passar alguns estius i algunes vacances de Setmana Santa ajudant a la pastisseria que tenia el seu oncle a l’Hospitalet, i que ara ja és tancada. “Com Puigdemont, vaja”, li comento. Però es veu que no, o que no del tot. “Mentre que Puigdemont s’estava més a l’obrador, fent els pastissos, jo estava més a la botiga, rere el taulell.” Puigdemont pot renunciar a un segon plat en favor de les postres, perquè és llaminer. Borràs, no. “No, no soc llaminera.” No busco més diferències entre ella i Puigdemont, ni li demano que em digui quines diferències hi ha entre Puigdemont i Mas. No voldria jo ara...

I tornem a la política. “Com acabarà tot plegat?”, li pregunto. “L’única cosa que ara no sabem és què farà Espanya. Però nosaltres estem compromesos, i arribarem fins al final”, diu. I insisteix en la força de la gent: “Nosaltres hi serem, però el compromís de la gent també hi ha de ser”, diu. I ho arrodoneix: “No pot ser només el compromís d’uns quants; ha de ser un compromís majoritari.”

Borràs viu en un pis de l’Hospitalet i, des que fa cinc anys es va separar, la seva família és peculiar. “Un més un fem set”, diu quan li pregunto per la família. “Un més un són set?”, m’exclamo. I m’ho explica: “Jo tinc dos fills, i el meu company, també separat, en té tres. Per tant, el dia que hi som tots, jo i els meus fills, i ell i els seus fills, sumem set.” Aclarit.

Li agrada cantar –“cantar em fa feliç”; “em sé les lletres de totes les cançons”; “sovint els dinars familiars acabaven cantant”– i ha heretat del pare l’afició per la política, però no pas del tot l’afició pel Barça. “Soc sòcia del Barça, sí, però hi vaig ocasionalment”, diu. Tot i que, evidentment, ni que sigui per la implicació que hi ha tingut el seu pare, està al cas de tots els embolics judicials del club. “No té cap sentit, tota aquesta judicialització en què es va entrar”, diu. Nascuda el 64 –“la millor anyada”, li dic, potser perquè també és la meva–, Borràs està convençuda del compromís i la fermesa del govern. I, quan li pregunto sobre Jordi Baiget –és la meva primera entrevista postcrisi, i la pregunta és obligada–, s’hi refereix com una decisió “dolorosa” i lloa les aptituds de l’ara exconseller. “Només en puc dir bé. És una gran persona, amb un alt nivell intel·lectual i una gran capacitat de treball; una persona molt honesta, un patriota.”

Potser no sabies que...

Fundadora de la JNC

Borràs va fundar la JNC de l’Hospitalet, ciutat d’on va ser regidora el 1995, i cap de llista en les eleccions el 1999, el 2003, el 2007 i el 2011.

La bicicleta

Quan està nerviosa, es desperta de matinada. I, com que ja no es torna a adormir, agafa la bicicleta i se’n va a fer un volt.

Iese

Va fer un màster en gestió empresarial i un curs de lideratge polític a l’Iese de Madrid.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia