Entre els partits dits “constitucionalistes” hi ha molts nusos interns per desllorigar en aquest últim tram de legislatura abans de parlar de llistes o candidats. En el cas de Ciutadans, la formació viu un procés de descomposició accelerat que fa que les seves expectatives a curt termini siguin més que magres. Ni el més optimista confia que es puguin retenir els sis escons actuals al Parlament, circumstància a la qual s’ha d’afegir la mala maror interna que hi ha, ja que, entre altres factors, el lideratge de Carlos Carrizosa no s’ha consolidat. En aquest context, les eleccions es veuen molt i molt lluny encara. En el PP, al seu torn, es viu una situació paradoxal. La direcció estatal capitanejada per Alberto Núñez Feijóo estava més que disposada a forçar un relleu en el lideratge del partit a Catalunya per la poca sintonia amb Alejandro Fernández, un polític molt afí a Pablo Casado. Les posicions, però, s’han anat modulant, ja que Fernández té suport tant al territori com entre alguns quadres i la direcció de Génova s’ha donat un temps de reflexió sobre quina ha de ser la cara visible del PP a Catalunya, interrogant que l’ha dut a ajornar el congrés regional. També caldrà esperar. Finalment hi ha el cas de Vox. Ignacio Garriga va ser el candidat en les darreres eleccions, però el seu ascens en l’estructura del partit està per veure si no li atorga noves aspiracions a escala estatal i si això és compatible, o no, amb tornar a ser cap de llista.