Avui fa un any de la confessió de frau fiscal de l'expresident Jordi Pujol que va portar la política catalana al més gran terratrèmol d'ençà de la restauració de la democràcia. A les envistes de la mobilització sobiranista de l'11 de Setembre, plantejada com una demostració de força de cara a la consulta del 9-N, aquella revelació va semblar una sacsejada de conseqüències incalculables.

Un any després, el panorama polític ha experimentat canvis substancials, per bé que el procés sobiranista torna a estar davant d'una altra fita, les eleccions plebiscitàries del 27-S. Això sí, en aquests dotze mesos l'escàndol Pujol ha tingut presència sostinguda en l'actualitat, amb una comissió d'investigació del frau fiscal que durant setmanes va esdevenir el programa estel·lar de la sobretaula dels dilluns. Els treballs d'aquesta comissió parlamentària, que es va estendre a altres casos d'evasió fiscal i corrupció, van tensar les relacions entre CDC i ERC. Unes relacions que d'ençà de l'estiu passat ja s'havien enterbolit en les negociacions per com afrontar el 9-N.

L'estiu de fa un any va passar carregat d'incògnites sobre l'abast de la confessió i per com afectaria el sobiranisme. Passada la reprovació generalitzada, de seguida els partits no sobiranistes van abraonar-se sobre l'escàndol utilitzant la figura de Pujol per posar en qüestió la legitimitat del procés i estenent l'ombra del dubte a tot el catalanisme. Així, per exemple, al setembre, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, afirmava: “No parlem d'una investigació més, sinó la d'un baluard del nacionalisme català que s'ha reconvertit en un adalil de l'independentisme.”

Justament aquesta setmana, el Parlament ha aprovat 391 conclusions resultat dels nou mesos de feina de la comissió del frau fiscal: hi ha passat tota la família Pujol (matrimoni i fills, amb afirmacions que han quedat a la memòria, com el “diuen, diuen, diuen” de Pujol, o el “Catalunya no es mereix això” de Ferrusola); hi han passat empresaris que hi havien estat relacionats, excol·laboradors de Pujol, el cas de les ITV, la Camarga, Bárcenas... Però tot i així, el veritable origen dels diners que Pujol va tenir sense declarar ha quedat sense demostrar. El Parlament va aprovar censurar Pujol per aquests fons, i també reprovar el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, per la seva no-col·laboració; la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, pel cas de La Camarga, i l'exalcalde de Sabadell Manuel Bustos.

Entre tot plegat, la comissió es va convertir en una revisió dels anys de govern de Pujol i els seus col·laboradors, de les maneres de fer que han marcat una època i que, entre altres coses, s'han caracteritzat per una certa imatge d'impunitat. Tanmateix, en el ple d'aquesta setmana que va tancar la comissió, els partits que hi han tingut algú esquitxat –CiU, PSC i PP– van tornar a fer gala d'un partidisme impertèrrit: cap va incloure un bri de crítica sobre els seus tacats. És per aquest no-reconeixement dels fets, ni “la reparació del dany causat ni les garanties de no repetició”, que la CUP va presentar ahir una plana web que vol ser “un atles sobre la corrupció als Països Catalans”, obert a les aportacions ciutadanes. Segons la diputada Isabel Vallet, la web ( Llums i taquígrafs ) es completarà amb l'edició d'uns llibres, via micromecenatge, per “denunciar el silenci i la impunitat que ha imperat tants anys”.

En el debat final sobre la comissió del frau fiscal, tots els partits, ja amb la mirada posada en el 27-S, van tornar a aprofitar el cas Pujol per llançar-se'l pel cap. Ben mirat, això no és gaire diferent del que passava fa un any. Ara bé, en aquests mesos el partit que va fundar Pujol fa 40 anys ha canviat força, i no tant per la llàntia de l'escàndol d'aquesta nissaga. S'ha trencat l'acord de coalició de 37 anys amb Unió, i CDC concorrerà a les eleccions del 27-S dins de la llista conjunta Junts pel Sí, en un acord inèdit amb ERC i les entitats sobiranistes. Políticament, el pujolisme cada cop queda més lluny.