Política

Tornar a combatre

‘Déjà-vu' ·

Com fa deu mesos amb la manifestació posterior als atemptats contra el setmanari ‘Charlie Hebdo', França decideix combatre l'horror

Milers de parisencs mostren el seu dolor amb ofrenes davant dels llocs dels atemptats

Ciutadans de tot el país col·lapsen els centres de donació de sang després de la crida feta per les autoritats

Es podia recular i atemorir-se o sortir al carrer i convertir en fets paraules sovint buides i grandiloqüents com ara unitat o solidaritat. Va ser el segon cas, com ja va passar l'11 de gener, quan un milió de persones van sortir al carrer per cridar llibertat contra els atacs al setmanari Charlie Hebdo i al supermercat caixer.

No va ser fàcil, no podia ser-ho. El dia es va llevar amb la ciutat en xoc, els carrers deserts, els militars en lloc dels turistes. Tampoc hi ajudaven, és clar, les crides a la prudència –lògiques, d'altra banda– arribades de les autoritats, que demanaven a la gent que es quedés a casa, i el president anunciant estats d'alerta sense precedents en la V República.

La incertesa de les primeres hores la van resumir, segurament de forma més gràfica que ningú, diversos grans magatzems com ara les galeries Lafayette i Printemps, així com el Museu del Louvre i altres centres d'oci i cultura de la ciutat. Fins ben entrat el migdia, i després de deliberacions amb la policia i el personal, no van decidir què feien. Al final, tots van tancar portes per recomanació de les autoritats, però la resistència a no cedir davant l'amenaça ja s'havia deixat veure. Ja havia germinat. La societat també va entendre així el seu paper, una altra vegada, deu mesos després: unir-se i reivindicar-se era l'única sortida.

La primera mostra es va viure ja divendres, instants després dels atemptats, quan el caos i la sensació de perill es van apoderar dels veïns de la ciutat. Molt especialment a l'est, zona majoritària dels atacs, on la imminència d'un nou perill va semblar per moments una certesa gairebé tangible. Mentre al carrer la tònica la marcaven les sirenes i els cordons policials, a través de Twitter, la xarxa social que tan aviat serveix per fer córrer falses notícies com per vertebrar les més grans cadenes de solidaritat ciutadana, milers de parisencs van oferir quelcom tan íntim com casa seva. A través de l'etiqueta #porteouverte (‘porta oberta'), els parisencs van posar els seus domicilis a disposició d'aquelles persones necessitades de refugi davant l'emergència i la impossibilitat de retornar a casa seva pels talls de transport. L'etiqueta va ser utilitzada en 190.000 ocasions durant la nit.

La sang

Però la prova de foc mai no és durant l'acció, sinó l'endemà, quan la tristesa ha tingut temps per apoderar-se de cadascú. És quan el xoc queda enrere que les reaccions, llavors ja només presa de l'estat d'ànim i la reflexió dolorosa, són més difícils. Va ser en aquell instant quan una altra cadena, aquest cop iniciada des de l'organisme que coordina les donacions de sang, va tornar a unir els ciutadans de la capital francesa. Calia donar, hi havia 180 ferits, entre ells gairebé un centenar amb un pronòstic qualificat d'urgència màxima.

La reacció no es va fer esperar. En només dues hores, tots els centres de donació de sang de París estaven col·lapsats, fins al punt de canviar la necessitat per abundància: segons va explicar Djamel Benomar, representat de l'Establiment Francès de la Sang (EFS), es corria el risc d'esgotar les reserves de sang de l'organització. Res més lluny. Les cues, silencioses i ordenades, plenes de mirades dolorides però còmplices, van formar-se davant de tots els centres de donació de sang de la regió de l'Illa de França, fins a assegurar les reserves de l'EFS tot i l'emergència.

Si la campanya de divendres per oferir aixopluc va passar de Twitter a la realitat, aquesta vegada va ser al revés. Molts internautes van compartir la seva experiència a les xarxes (aquest cop l'etiqueta era #JeDonnePourParis, ‘Jo dono per París'), eixamplant un moviment que va ajudar a fer-lo arribar a altres ciutats i regions del país. En alguns casos, com ara a Beauvais o Amiens, l'afluència sense precedents va obligar a tancar els centres.

A la solidaritat a través de la sang la van seguir manifestacions silencioses espontànies en diferents llocs del país i sentits i constants homenatges amb rams de flors, espelmes i notes de solidaritat allà on encara es podien observar els vidres foradats pels impactes de bala de divendres. A la plaça de la República, centre neuràlgic i emocional de la gran manifestació post-Charlie Hebdo del gener, també s'hi van acostar milers de persones durant tot el migdia i la tarda. A la plaça, a més, es podia llegir, en grans lletres blanques sobre fons negre, el lema de la ciutat de París, la frase llatina “Fluctuat nec mergitur”: ‘És batuda per les onades, però no enfonsada'.

L'atac de divendres –un més aquest maleït 2015– pretenia una altra vegada fer esclatar les normes de convivència i llibertat que regeixen les societats occidentals i sumir-les en les restriccions i els odis al diferent. I, és innegable, va deixar sang vessada i un dolor que ja no marxarà. París és una ciutat ferida, ja ho era abans de divendres, però el terror s'atura aquí, en l'atrocitat de la matança i de les vides perdudes. Per la resta, París va cridar ahir de nou que no està espantada i que l'única manera de combatre la barbàrie és demostrant-li que no pot guanyar.

190.000
vegades
va ser utilitzada a la xarxa social twitter l'etiqueta solidària #porteouverte (‘porta oberta') durant la nit de divendres.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia