la contra

El llegat de les monges a l'Espluga

La comunitat vedruna tanca amb un dinar entranyable i un llibre el centenari de l'arribada al poble

Ja veig que em costarà fer aquest article. Per molt que escrivim cada dia sobre tot tipus de temes, els periodistes no estem avesats a fer-ho sobre qüestions d'implicació personal, emocional en aquest cas. El col·legi Mare de Déu del Carme de l'Espluga de Francolí, on un servidor es va criar, va culminar ahir la celebració del centenari de les carmelites al poble amb un dinar de germanor al pavelló del Casal, posterior a la presentació d'un llibre sobre la història del col·legi i un petit recull de vivències dels que hi han –hi hem– passat, al qual vam assistir més de tres-centes persones entre alumnes i exalumnes, professors i exprofessors i, és clar, monges que estan o han estat a la comunitat.

En un poble petit, on tots ens coneixem i més o menys hem anat seguint les trajectòries vitals d'antics amics, companys i coneguts de l'escola, potser el més emotiu és retrobar mestres i germanes que van marcar la nostra infantesa, i també algun esgarriat que va marxar del poble i li havíem perdut la pista. Però si per alguna cosa ha servit tot aquest curs d'actes –van començar ja al novembre, amb la visita de l'arquebisbe, i al desembre amb l'atorgament de la medalla de la vila a la congregació– ha estat per constatar la importància de les vedrunes en la petita gran història local –en especial en l'aspecte educatiu– i l'afecte que els seguim professant els centenars d'espluguins de diverses generacions que hem estat sota la seva tutela. Perquè les monges han estat totes professores, i són abans que res bones persones que han ensenyat més, i de qui mai ningú podrà tenir cap queixa.

Poca gent sap que quan les vedrunes de la caritat van arribar a l'Espluga el 1909 amb la voluntat de crear-hi una escola –fins llavors només n'hi havia una dels pares paüls per als nois–, aquesta era l'única manera d'assegurar la universalització de l'ensenyament a les noies que fins llavors es quedaven a casa a ajudar en les feines de la llar si el pressupost municipal no arribava –que passava sovint– perquè totes anessin a l'escola pública. El col·legi del Carme es va instal·lar a l'antic carrer de Sant Josep –actual Sor Maria Torres, en honor precisament d'una monja espluguina missionera de l'orde dels paüls– i des d'allà va emprendre una labor educativa lloable que va transcendir vicissituds històriques i règims polítics. Encara hi ha algunes monges i bastants alumnes que recorden aquell edifici vell i rònec en ple franquisme, on tots els alumnes havien de portar un farcell de llenya cada setmana a l'hivern per encendre l'estufa de la classe. Era aquella l'època en què les germanes s'escandalitzaven si les noies veien al cine pel·lícules «3 R» –de tres rombes, amb escenes que es consideraven inapropiades– i en què moltes de les noies fins i tot anaven els caps de setmana a aprendre a brodar o a fer manualitats amb les religioses, quelcom del tot impensable avui dia.

A partir del cinquantenari –que va coincidir, el 1959, amb la santificació de la seva guia espiritual, Joaquima de Vedruna– es va començar a veure que l'antic col·legi no estava en condicions, però no va ser fins a principi dels anys setanta quan –després de l'amenaça de les monges de marxar, i la mobilització municipal i d'espluguins insignes com ara l'empresari i mecenes Lluís Carulla– la comunitat va poder estrenar la gran seu que encara té avui a la urbanització del Casal, que es va aixecar en tot just un any. És allí on es van ampliar serveis i activitats, i l'educació es va fer mixta. I és en aquelles aules, al menjador, a la sala de gimnàs, al pati, a la biblioteca..., on romanen els records més recents. Bons records.

Però el temps passa, i no perdona a ningú. La falta de vocacions ha fet decréixer la comunitat, i les monges que hi havia s'han anat jubilant de la docència. Des del 2006, les carmelites van cedir la gestió del centre a la Fundació Privada Mare de Déu del Carme Vedruna, integrada bàsicament pels seus professors. Avui les germanes viuen recloses al seu pis, tenint cura de les més ancianes, visitant malalts i donant suport puntual al col·legi. El futur, doncs, depèn del patronat, que ja ha garantit la transmissió dels valors que, més enllà fins i tot dels purament religiosos, sempre han volgut transmetre les monges. I és que ja ho afirma la germana Carme Rovira en el llibre del centenari: «Ara tot va a 100 per hora; la gent d'abans era més feliç amb menys, perquè no teníem tanta feina, i ens ho agafàvem tot rient. Ara ens sobra de tot, perquè tenim tot el que volem.» I no li falta raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.