Terrassa, 1906-1991 //
Activista cultural
Les mil vides de Paulina Pi de la Serra
TOT FEIA PENSAR QUE SERIA UNA ALTRA “DONA DE”, PERÒ ELS CONVENCIONALISMES NO S’HAVIEN ESCRIT PER A ELLA. CONFERENCIANT POLÍTICA, REDACTORA, TRADUCTORA, ES VA CONVERTIR EN UN REFERENT CULTURAL DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA
Si la paraula prohom tingués un equivalent en femení, Paulina Pi de la Serra en seria una de Terrassa. Hi va néixer el 1906 en una família acomodada, intel·lectual i catalanista. Conservadora i catòlica practicant, es va casar a divuit anys amb un barceloní de casa bona que tenia una fàbrica de cel·luloide. Amb aquest començament, tot feia pensar que viuria una vida convencional i discreta de “senyora de”. Però Paulina no va seguir exactament les normes marcades.
EL ROSSINYOL DE LA LLIGA
Estava en la vintena quan li van demanar que presentés Francesca Bonnemaison en un acte que la secció femenina de la Lliga Regionalista feia a Terrassa. Aquella primera intervenció pública va tenir tant d’èxit que aviat va començar a fer conferències polítiques arreu. “El rossinyol de la Lliga”, com algú la va etiquetar carrinclonament, defensava el valor de la dona, però creia llavors que “no ha de voler imposar-se, sinó actuar al costat de l’home, com li ho mana Déu en fer-la la seva col·laboradora i guia”. Aviat va començar a formar part de la junta directiva de la secció femenina de la Lliga i va agafar més responsabilitats, com la de formar part del consell de redacció del setmanari Després, viatjar com a delegada del partit al Congrés de Grups Nacionals Europeus a Berna... De fet, va fer diverses estades a Europa, i el 1934, en un d’aquests viatges a Lausana, va tenir una filla. El pare era Joan Estelrich, mà dreta de Francesc Cambó, amb qui va tenir una llarga relació secreta, ja que tots dos eren casats i era impensable que es divorciessin.
UN VIATGE OPORTÚ
I precisament era amb Estelrich a Venècia quan va esclatar la Guerra Civil. Davant d’això va decidir anar a França i s’hi va quedar fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, treballant per a Cambó, fent classes, traduccions i col·laboracions en projectes editorials. Quan el 1945 va tornar a Terrassa va continuar fent de professora, va vendre llibres de la col·lecció Bernat Metge —dirigida per Estelrich— i es va anar introduint en la resistència cultural catalana, on es va convertir en una activista i un referent cultural. Va morir el 1991, després de rebre grans reconeixements de la seva ciutat natal.
