Al marge del que han rascat Alemany i Laporta per al Barça en les darreres hores del mercat de fitxatges, i més enllà dels noms propis que hauran entrat i sortit de l’organització, el nom que quedarà d’aquest estiu és un nom comú. Ja fa dies que sona poc i l’imaginari col·lectiu tendeix a oblidar-lo si cauen gols de Lewandowski i companyia. Però és possible que tingui uns efectes demolidors per al futur. El nom és palanca. Palanca serà el nom de l’estiu blaugrana. I tots els que ara llepen Laporta l’utilitzaran contra ell si la pilota no entra i els títols no arriben. Més enllà que el que no arrisca no pisca, que deia l’àvia Neus, i més enllà d’aquest somni tronat d’excel·lències que manté que el Barça ha d’aspirar a guanyar-ho tot sempre (com si no existís l’estadística), fa una mica de basarda aquest apalancament que tothom dona per bo i que les autoritats futbolístiques han excitat i aprovat i que hem rebatejat amb la mateixa gràcia que els vàrem penjar la pancarta als morros del Bernabéu, però amb molt més risc. No discuteixo perquè és evident que els culers, majoritàriament, somnien grandeses i no volen penes. Allò dels calés al camp, tan amanit per alguns. La paraula era més falca que palanca, perquè no hi ha virolles i ens hem hipotecat fins a les celles. Si la pilota entra, alabat sia Déu, però si els resultats no acompanyen o el món del futbol no remunta, el camí cap a la societat anònima farà baixada.